Carn a la brasa

                No sóc massa de platja, la veritat. El mar m’agrada més a l’hivern que no pas a l’estiu i, si he de banyar-m’hi, prefereixo una cala solitària (o, fins i tot, un racó abrupte, sense sorra) que no pas l’esplanada interminable, esquitxada de xiringuitos i parades de patins aquàtics, on la sorra es barreja amb tovalloles estampades, hamaques de ratlles, neveres portàtils i para-sols llampants; on la ferum de protector solar fereix la pituïtària amb la mateixa intensitat que l’olor de crispetes quan vas al cinema; on, en fi, centenars –milers!— de cossos d’una humanitat amorfa s’estiren –ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa— exposats als rajos solars amb la finalitat de torrar-se com llagostins a la planxa. Per tant, sempre que puc evito d’assistir a un tal espectacle, que –tret que me’l miri amb ulls d’antropòleg— em resulta més aviat desolador. El que passa és que per complaure la filla –no fos cas que li creéssim alguna mena de trauma infantil i, de gran, ens refregués per la cara que de petita no la dúiem a la platja, com tothom—, la dona i jo cada estiu claudiquem i passem un parell de cops per l’experiència demolidora de carregar el cotxe amb tot l’atrezzo necessari; posar rumb cap a la costa; pagar una picossada per deixar el vehicle en un aparcament descobert; plantar el para-sol i estirar les tovalloles, enmig de la multitud; fer un capbussó reparador tot esquivant meduses; suar la cansalada, ajaguts a dins del cercle d’ombra, mentre nens enjogassats t’esquitxen de sorra; i tornar a casa amb el cos cobert d’una crosta de sorra i sal que costa déu i ajut d’arrencar.

                De tot plegat, però, potser el que més em costa de pair és la visió dantesca –infernal!— de tota aquella quantitat de cossos mig amuntegats, entomant la roentor solar. La bellesa d’un cos nu, que tants artistes s’han escarrassat a mostrar-nos d’una manera sublim a través de la pintura i l’escultura des de fa mil·lennis, es veu de cop i volta qüestionada per la realitat de tones de carn flonja socarrada, de pelleringues antieròtiques, de postures desmanegades... Ja sé que queda més progre fer-se el naturalista i reivindicar la llibertat de no haver d’estar sotmès a l’esclavatge de la moda ni a cap mena de carcassa artificial. Però, què voleu que us digui? Entre les meves conviccions inamovibles, n’hi ha una que valoro especialment: la dignitat de les persones és sagrada. Sovint, miro d’imaginar-me aquells homes i dones vestits com deuen anar normalment quan són a casa, o a la feina, o quan surten de festa, o quan van al súper a comprar... i no puc deixar de pensar que la majoria dels humans, quan anem vestits, guanyem, tant des del punt de vista estètic com pel que fa a la dignitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de setembre de 2012)