Escriure en català

Hi ha una pregunta que a qualsevol escriptor que exerceix la seva activitat en la llengua de Llull segur que li han fet algun cop (o tot sovint): per què escrius en català? Haver de justificar per què escrius en la pròpia llengua, o en la llengua pròpia del territori on vius, és un símptoma inequívoc de falta de normalitat. A ningú no se li acudiria demanar a Javier Marías perquè escriu en castellà, a Andrea Camilleri perquè ho fa en italià o a Paul Auster perquè utilitza l’anglès... ni tan sols ningú es planteja perquè el Stieg Larsson va escriure la trilogia Millennium en suec, una llengua que amb prou feines té més parlants que la nostra. Tots aquests autors usen un codi avalat per un –o més d’un— Estat. En canvi, la pregunta es repeteix, un cop i un altre, als nostres escriptors: per què escrius en català? I porta implícita una altra pregunta, potser encara més perversa: per què no ho fas en castellà? És més, dubto que mai li hagin demanat al gran autor barceloní Enrique Vila-Matas per què ha escrit els seus llibres en la llengua de Cervantes.

La situació d’anormalitat i –diguin el que diguin!— de minorització en què viu la llengua catalana (que ha de conviure amb una altra de molt més poderosa) fa que sigui habitual que, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura del 2011 en relació al consum de llibres a Catalunya, els catalanoparlants llegeixin indiscriminadament en català i en castellà, mentre que els castellanoparlants ho facin gairebé exclusivament en la llengua que acostumen a parlar. I és també un símptoma d’anormalitat –i, en aquest cas, també de mediocritat— que, de tant en tant, hi hagi algun escriptor que –convençut que en català mai no obtindrà l’èxit que es mereix i atribuint el relatiu ressò dels seus llibres a la migradesa i la ignorància dels lectors autòctons— opti per canviar de llengua. Mai no sabrem què hauria passat si Kafka hagués redactat les seves obres en txec, en comptes de fer-ho en alemany, però sí que tenim constància que, per exemple, les novel·les de Jaume Cabré (traduïdes a diversos idiomes, des de l’Hongarès fins a l’Eslovè, passant pel francès, el noruec o, especialment, l’alemany) es venen com xurros en molts països europeus.

Haver de justificar-se per utilitzar la pròpia llengua és, per tant, un peatge (més o menys humiliant) que només hem de pagar aquells que escrivim en una llengua minoritzada i, per això mateix, amenaçada. Escriure en català (o en gallec, o en basc, o en occità, o en finès) no hauria de ser cap acte d’heroïcitat ni de resistencialisme, com no ho és fer-ho en francès, en anglès, o en espanyol, sinó un acte de normalitat. De tanta normalitat com seria no haver de muntar una setmana –encara tan necessària— dedicada, específicament, al llibre en català.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de setembre de 2012)