dissabte, 24 de novembre de 2012

Jornada de reflexió


            Hi ha països occidentals, com ara els Estats Units d’Amèrica, on no existeix això que aquí sembla tan sagrat i que anomenem la “jornada de reflexió”, aquell dia en què els partits polítics ja no poden fer publicitat dels seus programes. Fa poc vam veure com Obama i Romney feien campanya fins al mateix dia de les eleccions, a peu d’urna. “Hem d’aconseguir un grapat de vots”, clamava el president de la nació més poderosa del planeta a un grup de voluntaris entusiastes, com si els animés a participar en la recollida de fons en una marató solidària per combatre la fam al món. Sobta que en aquest nostre peculiar racó del continent europeu, on la improvisació sembla que de vegades s’hagi elevat a la categoria de mètode, es respecti amb tants d’escrúpols l’acte íntim de reflexionar.



            Se suposa, doncs, que avui els catalans hauríem de reservar una estona (tampoc no és qüestió de posar-s’hi tot el sant dia) a fer allò que el diccionari defineix com “tornar (sobre una cosa pensada) considerant-la detingudament, aprofundint-la”. L’acte de reflexionar, per tant, implica haver-hi pensat abans i, en el cas d’una reflexió preelectoral ha de significar, per força, que qualsevol ciutadà responsable amb dret a vot ha d’haver seguit la campanya, ha d’haver llegit els diaris, s’ha d’haver interessat pel programa dels partits i s’ha d’haver empassat el debat televisiu per, tal dia com avui, fer balanç i decidir a quin candidat o a quin partit dóna confiança amb el seu vot.
            En realitat, però, ja se sap que més de la meitat de la població té clar qui votarà abans que comenci la campanya. Per tant, com ja passa, de fet, amb tot el bombardeig mediàtic associat a qualsevol cita electoral, la jornada de reflexió està pensada exclusivament per als indecisos (que just el dia abans de les eleccions deuen representar ja un percentatge ínfim del total de votants). Si tenim en compte, doncs, que en aquest país els partits polítics centren les seves campanyes electorals en fomentar el descrèdit cap al rival, criticar-ne els defectes i buscar-li els draps bruts després de conèixer l’última enquesta i calcular quants punts cal esgarrapar-li, més que no pas en exposar el propi programa, defensar-lo i mirar de convèncer l’electorat que és millor que qualsevol altre (tan bo, de fet, que no cal atacar els altres programes per donar-li rellevància, perquè té valor en ell mateix), un arriba a pensar que els indecisos deuen assistir a l’espectacle democràtic com qui fa d’espectador en un reallity televisiu, intentant decidir quin és el concursant que cal salvar i quin altre cal fer fora.
            És cert que als Estats Units són veritables campions en l’art de fer virulentes campanyes de descrèdit, de gratar la crosta del rival fins que surt sang, d’investigar-li el passat fins a trobar-li qualsevol misèria. Segurament, de fet, els caps de campanya dels nostres partits han importat el model americà i ja fa temps que l’estan seguint a l’hora de dissenyar estratègies. Però com a mínim allà s’estan d’amagar el circ sota una pàtina de falsa seriositat i s’estalvien, per exemple, la jornada de reflexió, que, d’altra banda, tan útil podria ser després d’una campanya realment seriosa.

(Article aparegut a Regió7 el dia 24 de novembre de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari