Sempre
m’he declarat admirador de la prosa d’Albert Sánchez Piñol. Des que li vaig
llegir La pell freda l’he seguit amb
devoció i el considero un dels escriptors catalans més interessants. Pandora al Congo em va semblar una
novel·la excel·lent i vaig trobar molt intel·ligents els contes de Tretze tristos tràngols. Fins ara, les
seves novel·les acostumaven a estar protagonitzades per homes anglesos o
irlandesos que vivien aventures extraordinàries en diverses parts del món: des
d’illes de difícil localització fins a l’Àfrica negra. Doncs resulta que ara,
quan per primera vegada –en la seva darrera novel·la, titulada Victus— situa la part central de la
trama a Catalunya, amb el rerefons de la guerra de successió i el setge de
Barcelona de 1714, Albert Sánchez Piñol es passa al castellà.
Diu
que li va sortir així, que en català no avançava. Els camins de la creació són
veritablement inescrutables i jo no sóc ningú per posar en dubte la paraula de
l’autor, però em seria més fàcil d’entendre qualsevol altre argument per
justificar la tria de llengua, com per exemple que potser en castellà li serà
més senzill accedir al mercat internacional, amb una novel·la que de catalana
ja hi té la temàtica. Encara que, per altra banda, si hi ha un autor català que
té obertes les portes a ser traduït és justament Albert Sánchez Piñol, que amb La pell freda va fer forat en moltes
llengües. Quin embolic. És ben bé que hi ha coses que només passen en aquesta
part del món.
En
una entrevista li vaig llegir que s’ha fet el propòsit de completar una sèrie,
de potser fins a 12 novel·les, on Martí Zuviría, el protagonista de Victus, recorrerà la història del segle
XVIII. Si això és cert, i té intenció de
continuar escrivint-la en castellà, serà una llàstima per a la literatura
catalana, que perdrà una de les seves veus més interessants. És clar que, en la
mateixa entrevista, assegurava que ja té venuts els drets de Victus per al cinema, que amb 10 o 20
milions d’euros pot sortir una cosa digna, i que de la seva pròxima novel·la
(encara no acabada, i que completarà la trilogia sobre diferents formes de
monstres) segur que se’n farà una pel·lícula. Ironia? Caldrà esperar per
veure-ho.
(Article publicat en el número de novembre de 2012 del Pou de la gallina)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada