Sóc docent. Ensenyo llengua catalana
i literatura en una fàbrica d’independentistes (és a dir, en un institut de
secundària) i, naturalment, com a bon professor que exerceix la seva activitat
en aquesta Catalunya secessionista, i com a bon funcionari del Departament
d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, faig del proselitisme i de
l’adoctrinament ideològic les meves armes pedagògiques principals. Jo, i tots
els meus companys i companyes, independentistes radicals, tenim com a objectiu
professional formar noves fornades de nois i noies impregnats de patriotisme.
Llàstima que el ministre espanyol José Ignacio Wert, que ha demostrat una
perspicàcia fora de mida, se n’hagi adonat i hagi destapat, per a la llum
pública, la nostra missió secreta. Resulta que se’ns ha vist el llautó i, és
clar, ara caldrà engegar un procés per “espanyolitzar els alumnes catalans”.
Perquè quan entrem a classe, els docents
d’aquest país obliguem els nostres alumnes a aixecar-se i, amb la mà dreta sobre
el cor, cantar Els Segadors amb sentiment patriòtic. Pobre del que ho faci amb
desgana, que ja pot donar l’assignatura per suspesa. Si a algun li cau la
llagrimeta mentre canta, en canvi, té un punt positiu assegurat. A les nostres
escoles només s’ensenya –i, quan cal, s’inventa— la història de l’única nació
que ens interessa, que és la catalana. Tothom coneix amb detall les gestes de
Guifré el Pilós, Jaume I i Rafael de Casanovas; les figures de Macià i Companys
són devotament venerades. En canvi, el nom d’Espanya està prohibit, i si algun
descarat gosa pronunciar-lo, el castiguem de cara a la paret, amb un diccionari
de l’Institut d’Estudis Catalans a cada mà, i l’obliguem a aprendre’s de
memòria, fil per randa, el text de les Homilies d’Organyà, en català antic.
Això per no parlar dels turments físics que infligim als qui tenen
l’atreviment, o la descurança, de mostrar la més petita simpatia cap a qualsevol
cosa que faci olor d’unionista. No us vulgueu imaginar què fem quan un alumne
es manifesta seguidor del Reial Madrid. A les nostres escoles i instituts només
hi ha un equip de futbol oficial, que és el Barça; per bé que tolerem els
alumnes que manifesten cert afecte cap a l’Espanyol, el València o el Mallorca,
que al capdavall representen també una part del territori nacional.
És per això que no conec cap adolescent que sàpiga parlar
cap llengua que no sigui el català, que no renegui de La Roja com del mateix
dimoni, que no dugui una estelada immensa a la carpeta, que no s’inflami
d’emoció quan sent el Cant de la Senyera, que no balli sardanes a l’hora del
pati –mentre es menja un entrepà, sucat amb tomata, de fuet de Vic—, i que no
faci pintades a les parets a favor de la independència dels Països Catalans.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el darrer cap de setmana d'octubre de 2012, i també a El Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada