Costellada nacional

Dimecres passat, a l’estadi de Cornellà-El Prat, la selecció catalana de futbol va disputar el partit de la temporada. La singularitat que hi ha darrere l’expressió “el partit de la temporada” no expressa, aquí –i malauradament—, que fos un partit excepcional a nivell esportiu. No és pas que hi hagués una golejada històrica ni un joc estratosfèric. No era un partit que portés a guanyar cap títol ni que classifiqués el combinat de futbolistes per jugar el mundial. Va ser “el partit de la temporada”, senzillament, perquè no n’hi ha hagut cap des del Nadal passat ni n’hi haurà cap més fins al Nadal vinent. Un cop l’any, en aquestes dates, la selecció juga un partit de costellada i, apa, adéu-siau fins l’any que ve.

Enguany, contra Nigèria, semblava que el partit de la selecció catalana havia de tenir alguna cosa d’especial. No tant perquè fos el darrer partit amb Johan Cruyff a la banqueta, sinó perquè a ningú no passava per alt que des de l’última vegada han passat moltes coses al nostre país. El poble s’ha manifestat multitudinàriament a favor de l’estat propi i a l’horitzó polític s’albira, per primer cop des de fa segles, la possibilitat d’un canvi important que comportaria, inevitablement, el reconeixement de les nostres seleccions per part de tots els organismes esportius internacionals. Per això, dimecres, a l’estadi de Cornellà-El Prat els cants reivindicatius van sonar amb més convicció que altres vegades (cridar a favor de la independència s’ha posat de moda i ja no fa vergonya), però potser amb menys força, perquè amb prou feines es van sobrepassar els 27000 espectadors en un estadi on se n’hi podrien encabir més de 40000.

A hores d’ara ja no hi deu haver ningú que, si no és des de la mala fe conscient, gosi manifestar en públic una bajanada tan grossa com aquella segons la qual no s’ha de barrejar esport i política quan es reivindiquen les seleccions catalanes i, en canvi, consideri natural (i gens impregnat d’ideologia) animar les seleccions espanyoles.

Dimecres es va viure un acte d’afirmació i reivindicació nacionals menys multitudinari del que podia haver estat i del que molts hauríem desitjat. Hi ha qui es demana per què els partits de la selecció no arrosseguen multituds. Permeteu-me aventurar un parell d’hipòtesis. La primera és que potser els catalans ja n’estem tips, d’haver de conformar-nos amb partits de costellada, quan, a més, ja tenim el Barça que guanya títols. La segona, que aquests partits tenen sempre un punt d’humiliació perquè, en el fons, ens fan tocar de peus a terra. D’una banda, perquè ens recorden una realitat dolorosa: que l’única selecció nacional que molts catalans acceptem com a pròpia només té la possibilitat de jugar partits amistosos. D’altra banda, perquè tot sovint ens enfrontem amb equips de qualitat i d’ambició esportiva molt inferior davant dels quals, tanmateix, acabem mostrant certa modèstia pel fet de no representar un estat. I, encara, perquè la motivació del públic acostuma a contrastar amb el poc entusiasme de molts jugadors, que amb prou feines han arribat a fer un entrenament plegats i que no poden amagar que han acceptat assistir a la convocatòria més per compromís que no pas per gust o per orgull.

(Article publicat a Regió7 el dia 5 de gener de 2013)