Miralles i el Bernhard català

El 22 de març de 1968, l’escriptor Thomas Bernhard (Àustria, 1931-1989) va rebre el Premi Nacional Austríac de Literatura. En el discurs que va pronunciar en motiu del lliurament, l’autor –a qui s’ha qualificat de vanitós i egocèntric, però a qui s’ha reconegut també com un dels escriptors més importants del seu país— no es va estar de criticar, com feia habitualment en els seus textos, l’estupidesa dels austríacs, el funcionament de les institucions, l’Estat i el caràcter tancat i apàtic dels seus conterranis. Ell mateix va prohibir, com a darrera voluntat, que es publiqués la seva obra inèdita a Àustria. Va arribar a dir que Àustria, a la qual segurament estimava tant com odiava, s’havia convertit en “un negoci sense escrúpols on es comercia amb tot, on tothom estafa tothom per tot”. Només hi havia una cosa que odiés tant com l’Estat, i era l’Església.

A l’obra guanyadora del Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom, Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor, 2012), del Manresà Joan Jordi Miralles, la presència de Thomas Bernhard hi és gairebé omnipresent: hi ha una cita inicial d’aquest autor; s’hi fan referències directes i constants al llarg de tota l’obra; i el protagonista, un escriptor català a qui estan a punt de donar el Premi Nacional de Literatura, s’esplaia, com els personatges de l’autor austríac, en llargs monòlegs solitaris –i corrosius!— davant d’un personatge silenciós, que en aquest cas és el seu pare moribund, que assisteix al desenvolupament de la trama amb mascareta d’oxigen i cadira de rodes. Les comparacions entre austríacs i catalans hi són contínues. Àustria i Catalunya, en paraules del senyor Fulquet, el protagonista, són països que “avorreixen el que els és propi i avorreixen el que els arriba de fora” i “Bernhard és la nostra creu. Mentre escrivia tot condemnant els austríacs, ignorava que alhora condemnava el poble català”.

                                                        

Amb tres personatges ben peculiars a escena –un escriptor obsessiu i ressentit, “oportunista megalòman”, que fa faltes greus d’ortografia i ha guanyat tots els premis literaris menys L’Andròmina de narrativa; la seva filla de setze anys, nimfòmana i farta de viure; i el seu pare, testimoni silenciós, que en el seu moment va denunciar les martingales institucionals i per això el van condemnar a l’ostracisme— Miralles fa una talentosa i absorbent caricatura de l’acte de creació literària (“escriure és suïcidar-se) en un país on dominar l’ortografia i la puntuació “no és important a l’hora d’escriure. I menys encara per poder publicar, per poder guanyar premis i adquirir prestigi literari”; un país on el món de la cultura està dominat pels “suborns, les subvencions pactades, els premis adjudicats a dit, els favors, els contrafavors” i on es margina qui gosa denunciar-ho; en fi: una Catalunya austríaca, o una Àustria catalana, on no se salven (i menys que ningú!) ni escriptors, ni editors, ni llibreters, ni crítics.

Amb Això és Àustria, Joan Jordi Miralles –autor, fins ara, de les remarcables novel·les L’Altíssim i L’úter de la balena— demostra (una vegada més, i potser més que mai) que la literatura catalana té escriptors amb certa vocació d’outsiders, i que un dels més interessants és de Manresa (que “per força ha de ser una ciutat realment espantosa”).

(Article publicat a Regió7 el dia 19 de gener de 2013)