dilluns, 11 de març del 2013

Manresa: ciutat de novel·la?


                L’aparició de la darrera novel·la de Genís Sinca, Una família exemplar, ha generat força expectatives entre els manresans. Han aparegut diverses veus (entre les quals, la del mateix autor) que parlen del potencial de Manresa com a ciutat de novel·la. Crec, però, que llegir Una família exemplar esperant trobar-hi la gran novel·la sobre Manresa seria caure en un error i el lector n’ha d’estar previngut.


                Una família exemplar és una novel·la divertida, que explica la història d’un pediatre tortosí que casa una filla amb l’hereu d’una poderosa família manresana. És un relat escrit amb una prosa fluïda i vistosa, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades ratlla l’esperpent i sembla acostar-se amb intel·ligència al terreny al·legòric. Però no és, ni pretén ser, una novel·la sobre Manresa.
                La capital del Bages hi apareix descrita, des del record del metge tortosí, com una ciutat amb “un encant relatiu, fins i tot vulgar i de color gris”. Més endavant, diu que el passeig “presentava un ambient magnífic; sota l’ombra dels arbres, els ocells xisclaven amb aquella estridència furiosa i desmesurada típica de l’època”; poc després “Crist Rei, les escales, la barana, les columnes de la façana, oferia la imatge àrida i distant de sempre, deliciosament tètrica, bellíssima en tota la seva austeritat”, i fins i tot s’esmenten les cadires del passeig amb “una senyora eixerida i simpàtica que, a un preu mòdic, les llogava als passejants”. Aquí i allà apareixen coneguts topònims manresans (les Escodines, el Xup, la clínica Sant Josep,...). En fi, que la trama d’Una família exemplar està situada a Manresa, però això no converteix Manresa en una ciutat de novel·la com Laura de la ciutat dels sants, de Miquel Llor, ho fa amb Vic, o Vilaniu, de Narcís Oller, amb Valls; novel·les on val a dir que ni el nom de Vic ni el de Valls apareixen. Potser el més semblant a novel·lar Manresa que s’ha fet fins ara continua sent El casino dels senyors, d’Amat-Piniella, en la qual, per cert, en tot moment es parla de La Ciutat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada