L’aparició
de la darrera novel·la de Genís Sinca, Una
família exemplar, ha generat força expectatives entre els manresans. Han
aparegut diverses veus (entre les quals, la del mateix autor) que parlen del
potencial de Manresa com a ciutat de novel·la. Crec, però, que llegir Una família exemplar esperant trobar-hi
la gran novel·la sobre Manresa seria caure en un error i el lector n’ha d’estar
previngut.
Una família exemplar és una novel·la
divertida, que explica la història d’un pediatre tortosí que casa una filla amb
l’hereu d’una poderosa família manresana. És un relat escrit amb una prosa
fluïda i vistosa, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades ratlla
l’esperpent i sembla acostar-se amb intel·ligència al terreny al·legòric. Però
no és, ni pretén ser, una novel·la sobre Manresa.
La
capital del Bages hi apareix descrita, des del record del metge tortosí, com
una ciutat amb “un encant relatiu, fins i tot vulgar i de color gris”. Més
endavant, diu que el passeig “presentava un ambient magnífic; sota l’ombra dels
arbres, els ocells xisclaven amb aquella estridència furiosa i desmesurada
típica de l’època”; poc després “Crist Rei, les escales, la barana, les
columnes de la façana, oferia la imatge àrida i distant de sempre,
deliciosament tètrica, bellíssima en tota la seva austeritat”, i fins i tot
s’esmenten les cadires del passeig amb “una senyora eixerida i simpàtica que, a
un preu mòdic, les llogava als passejants”. Aquí i allà apareixen coneguts topònims
manresans (les Escodines, el Xup, la clínica Sant Josep,...). En fi, que la
trama d’Una família exemplar està
situada a Manresa, però això no converteix Manresa en una ciutat de novel·la
com Laura de la ciutat dels sants, de
Miquel Llor, ho fa amb Vic, o Vilaniu,
de Narcís Oller, amb Valls; novel·les on val a dir que ni el nom de Vic ni el
de Valls apareixen. Potser el més semblant a novel·lar Manresa que s’ha fet
fins ara continua sent El casino dels senyors,
d’Amat-Piniella, en la qual, per cert, en tot moment es parla de La Ciutat.(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada