Hi ha, com a mínim, dos classes de famosos. D’una banda, aquells
que obtenen la fama com una conseqüència dels seus mèrits artístics, esportius
o professionals. D’altra banda, les darreres dècades ha proliferat una nova
classe de famosos, apareguda sobretot amb la complicitat de determinades
revistes sensacionalistes i de programes de televisió: són famosos que busquen
la fama com un objectiu en ella mateixa, com si ser famós fos un ofici que
consisteix a cobrar per exhibir en públic determinades intimitats que
habitualment són exclusives de la vida privada. En fi, que hi ha famosos com
els bagencs Valentí Fuster, Pep Guardiola o Natxo Tarrés, que s’han mantingut a
la palestra de l’actualitat gràcies a mèrits mèdics, esportius i musicals
respectivament; i famosos com, per exemple, Belén Esteban, que es va casar amb
un torero famós i, a partir d’aleshores, ha fet dels afers sentimentals i
familiars privats el seu modus vivendi.
A mig camí, hi ha també aquelles persones que han accedit
a la fama després de participar en un programa de televisió dels que busquen
potenciar les capacitats artístiques dels concursants. I em sembla que no
exagero si dic que, fins ara, la quota bagenca de fama televisiva l’aclaparava
la surienca Beth Rodergas, que va participar en el festival d’Eurovisió després
de quedar finalista en un d’aquests programes, Operación Triunfo. Durant el seu pas per aquest
concurs, la Beth va demostrar una notable capacitat artística i va
protagonitzar una il·lustrativa polèmica sobre l’ús del català (quan parlava,
per telèfon, amb la família) a Televisión Española. També es va convertir, de
forma col·lateral, en una de les artistes que van incorporar les rastes al
sistema i a la moda, manllevant-ne l’exclusivitat als moviments anomenats “alternatius”.
Més enllà d’Operación Triunfo, del pas per Eurovisió i de
l’explosió de fama que tot plegat li va representar (recordo l’impacte de veure
la seva foto a la portada de les revistes del cor), Beth Rodergas ha sabut
mantenir una carrera artística notable i, el que té més mèrit, s’ha desvinculat
de la caspa i el sensacionalisme a què sovint s’aferren els qui han saltat a la
fama gràcies a un moment televisiu estel·lar. Ha publicat un parell de discos
força interessants (en anglès i en català), ha presentat programes a TV3 i ha
aparegut en diverses sèries i obres de teatre. Dissabte vinent, a més, pujarà a
l’escenari del camp del Barça per demostrar el seu compromís amb la llibertat i
el dret a decidir dels catalans.
Un cas semblant podria ser, algun dia, el de la Raquel
Martín, àlies Raky, la manresana que ha participat en la catorzena edició de
Gran Hermano.
Tant
la Beth com la Raky han saltat a la fama gràcies a la televisió. La Beth, per
la seva banda, ha estat capaç d’evolucionar cap a un model artístic propi i ens
ha fet oblidar que un dia, a Riga, va pujar a un escenari per cantar una cançó
horrible titulada Dime en
representació d’Espanya. Caldrà veure, en canvi, si el futur professional de
la Raky passa per aprofitar-se del seu pas per Gran Hermano; si es dedica a
esprémer la cua fulgurant del seu moment televisiu i viu de passejar-se, com a
convidada, en festes discotequeres; o bé si aprofita l’empenta de la fama per dissenyar-se
el futur amb dignitat.(Article publicat a Regió7 el dia 22 de juny de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada