Pere
Rovira, un dels poetes més reconeguts de la literatura catalana de les darreres
dècades, sorprenia fa uns quants anys públic i crítica amb una novel·la, L’amor boig (Proa, 2007), que amb una
prosa impecable narrava, des de diferents punts de vista, una història sobre la
passió amorosa.
Al
cap de sis anys, i després de publicar, el 2011, un excel·lent poemari (Contra la mort), Rovira torna amb un nou
artefacte narratiu que jo trobo encara millor que l’anterior: Les guerres del pare (Proa, 2013). El
lector percep, a cada pàgina, la comoditat amb què l’autor es mou per aquest
gènere en què de vegades als poetes els costa trobar una veu prou personal que
sí que aconsegueixen a través de la poesia. De principi a fi, Rovira desplega
una capacitat extraordinària com a narrador d’històries. Les guerres del pare és una autobiografia novel·lada i té dos
protagonistes centrals, un pare i un fill. El pare, el Baster, és un home excepcional
(honest, franc, irònic, intel·ligent, lliure, “humil, sense rebaixar-se, i
digne, sense enfilar-se”) que acompanya el fill en el transcendental trajecte
que va des de la infantesa (l’escola franquista i els jocs a les vies del tren)
fins a l’adolescència (amb el descobriment de l’atracció femenina). A la
primera meitat de la novel·la, assistim als orígens i la joventut del Baster i
als primers passos per la vida del seu fill, que és qui ho narra. A la segona
meitat, sota el títol de “La guerra dels metges”, es recrea l’ambient del
Florida, un espai de diversió enmig d’un poble dominat per la mesquinesa i dividit
en dos bàndols irreconciliables, amb el rerefons de com la corrupció
urbanística va arribar als pobles de la costa als anys seixanta.
Carregada
de tendresa i ironia, Les guerres del
pare és una novel·la sobre el pas del temps (“som perquè fugim”) i la
voluntat de viure en llibertat. “He guanyat la meva guerra de no tenir amos, de
creure en el que vull”, diu el Baster des de la vellesa, mentre evoca la seva
joventut. Les guerres del pare és tota
una lliçó de vida.(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2013)
Molt recomanable. Rovira centra la novel·la en el seu pare i records d'infantesa, i l'acaba amb l'inici de la joventut. L'episodi de la guerra del metges és sorprenent i, avui en dia, sembla llunyà, tant com la societat i poble de Vila-seca, que descriu. Per damunt de tot, una prosa precisa, directa, rica i amena, que aconsegueix que la lectura sigui un plaer, estètic i intel·ligent.
ResponElimina