Neymar, el salvador

Benvolgut Neymar da Silva Santos Junior,

Dilluns, després de signar un suculent contracte amb el Barça, vas fer un viatge llampec a Barcelona per rebre el teu primer bany de masses com a blaugrana. Ets la gran promesa del futbol mundial i, per això, la teva arribada ha generat una gran expectació entre els barcelonistes. Més de cinquanta mil culés van anar al Camp Nou per veure’t i fotografiar els primers tocs de pilota amb la samarreta del millor equip del món. Sembla ser, però, que no tan sols arribes per retornar la il·lusió al Camp Nou, sinó també per salvar la llengua i, ja posats, la pàtria que t’ha d’acollir els propers anys. En una de les primeres declaracions com a jugador del Barça vas assegurar que has començat a aprendre català i que tens intenció d’anar a classes per millorar-lo. Ja saps on et poses?

És possible que coneguis el paper representatiu que sovint li toca jugar a l’equip pel qual acabes de fitxar, i també és possible que t’hagin instruït sobre l’actitud que, davant la realitat política i la llengua pròpia d’aquest país, has de prendre d’entrada si vols guanyar-te la simpatia de bona part de l’afició. No dubto de la sinceritat dels teus bons propòsits –que considero valuosíssims— ara que vius dalt del núvol de qui veu realitzat el seu somni, però estic segur que ben aviat, quan toquis una mica més de peus a terra, descobriràs la nostra realitat sociolingüística i t’adonaràs que ningú del teu entorn utilitza (i encara menys per adreçar-se a tu) aquesta llengua que dius que vols aprendre. Descobriràs que els catalans parlen, sobretot, dues llengües, però que només els parlants d’una d’elles hi poden viure exclusivament, i no són pas els catalanoparlants. Descobriràs que a qualsevol persona vinguda de fora tothom se li adreça, per defecte, en castellà, i que per això, diguin el que diguin alguns diaris de Madrid, hi ha centenars de milers de catalans, nouvinguts o nascuts aquí, que mai no han vist la necessitat d’aprendre ni, encara menys, utilitzar la llengua que, a diferència del que han fet fins ara bona part dels teus companys d’equip, tu dius que sí que vols fer teva.

Pensa que de vegades als catalans ens agrada viure en el miratge que projecteu aquells que, vinguts de fora, dieu el que ens agrada sentir (i que tal vegada altres catalans us han aconsellat de dir). Pensa que molts ens hem cregut sincerament que has vingut amb el ferm propòsit d’aprendre català i, en conseqüència, d’integrar-te a la nostra cultura; de la mateixa manera que ens hem empassat (sense tocar vores) que els diners han estat secundaris en la teva decisió de venir a casa nostra a viure els teus millors anys com a futbolista. Seria una llàstima que ens decebessis.

En un país amb una llengua pròpia normalitzada seria una obvietat que l’astre brasiler de torn manifestés la voluntat d’aprendre-la i utilitzar-la. A Catalunya, en canvi, quan un nouvingut diu que té intenció d’aprendre el català es posa un sector del públic a la butxaca. És un gest que t’honora, certament, i és un gest necessari. Però, no ens enganyem: és un gest que ens posa cara a cara amb una realitat sociolingüística on el català es troba en clara situació de desavantatge.

Seria il·lusionant pensar que no ho vas dir només per quedar bé.

(Article publicat el dia 9 de juny de 2012, al diari Regió7)