dimarts, 8 d’octubre del 2013

Amor i pluja

                Si haguéssim de decidir quins són els principals temes de la literatura universal, aquells dels quals, amb les variacions que calgui, s’ha ocupat la literatura des de l’època clàssica, segurament coincidiríem en l’amor, la mort i el pas del temps.


                En el seu procés literari cap a la recerca d’allò essencial (tant pel que fa al llenguatge com en relació a la història que pretén narrar), els contes del darrer recull de Sergi Pàmies (Cançons d’amor i de pluja, Quaderns Crema, 2013) giren, sobretot, al voltant dels tres temes esmentats. Pàmies no ofereix res que no li coneguéssim els que l’hem anat seguint: ironia (“en els processos artístics, l’obra està sobrevalorada”), escepticisme (“precisament perquè era intel·ligent, procurava semblar idiota”), descripcions tan esquemàtiques com efectives (“observem la parella que, davant de l’ordinador, prepara les vacances. Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata”), reflexió metaliterària (“Perquè no sembli que sempre parlo de mi, invento un personatge de quaranta anys, li atribueixo virtuts que no tinc i un interès per, posem per cas, la política i el budisme”), situacions absurdes (“dispares i mates el temps o el temps et mata a tu”), inicis brillants (“No és just que pugui donar el meu cos a la ciència i no a les lletres”), visió desencantada de les relacions amoroses (“si t’enamores sota la pluja, l’amor perdura més que no si fa bon temps”), personatges meticulosos, hipocondríacs i patidors (“hi ha qui exagera malalties inexistents; jo pateixo per catàstrofes que només són reals en la meva imaginació”). Potser la nota personal (l’experiència de la mort dels pares o la relació amb els fills), que ja prenia un destacat protagonisme a La bicicleta estàtica (2010), és ara més punyent (“com que conec les conseqüències de viure la política i la història com una presència invasiva, amb els meus fills, nascuts en una època més convencional i plàcida, vaig decidir construir un tallafoc i evitar contagis històrico-polítics”).


El que està clar és que, fidel a una obra coherent, Sergi Pàmies fa un pas més cap a consolidar-se com una de les veus més interessants de la literatura catalana.

(Article publicat al número d'octubre de 2013 de El pou de la gallina)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada