Hi ha molts
punts de coincidència entre Les guerres
del pare, la darrera novel·la de Pere Rovira (de la qual l’autor comentarà
i llegirà fragments dimarts vinent a la llibreria Petit Parcir, en el marc del
cicle “Tocats de lletra”), i Quan érem
feliços, el llibre amb què Rafel Nadal va guanyar el Josep Pla el 2012 i
l’Amat-Piniella el 2013. Tots dos textos es poden considerar autobiogràfics i,
en tots dos casos, el protagonisme se centra en la infantesa de l’autor, a tall
de relat iniciàtic. A Quan érem feliços,
Rafel Nadal s’explica a través de la seva experiència com a infant, i ho fa amb
una barreja molt interessant de llibre de memòries i anecdotari nostàlgic que,
al capdavall, acaba sent un artefacte literari que s’assembla força a una
novel·la. A Les guerres del pare, en
canvi, Pere Rovira fa el trajecte a l’inrevés: escriu, d’inici, una novel·la, i
ho fa a partir de la seva experiència infantil. Si en el cas de Nadal és
l’autobiografia d’un infant gironí en una família benestant i nombrosa; la
novel·la de Rovira repassa la infantesa en una casa humil de Riba-seca (la
Vila-seca de l’autor), un poble dividit en dos bàndols irreconciliables, enmig
de la febre especulativa que, en pocs anys, acabarà convertint la Costa Daurada
en un paradís per al turisme d’hotel i apartament.
Escriure
una novel·la i no pas un llibre de memòries serveix a Rovira per construir un
univers literari molt profund. La novel·la permet comunicar-se a un nivell que
no és a l’abast de cap altre gènere literari. L’experiència del Baster (personatge
extraordinari, honest i intel·ligent, d’una força moral incontestable, i sobre
el qual recau bona part del pes del relat) i del seu fill innominat adquireix,
en una novel·la més que en un llibre de memòries, la força xucladora d’un
remolí que s’endú el lector fins a l’escola on el senyor Grau, mestre nacional,
dicta fragments del Quixot als seus
alumnes i desperta, sense proposar-s’ho, l’interès del protagonista per la
literatura; fins a la tertúlia de la basteria, on una colla d’homes s’expliquen
històries, reals o inventades, i parlen de tot menys de política; fins a l’hort
del padrí, vora la via del tren, on el protagonista juga i coneix el perill;
fins al front de guerra, d’on el Baster tornarà canviat, havent-se fet gran de
cop, perquè “per ell, la guerra va ser sobretot una guerra contra la joventut”;
i, especialment, fins al Florida, el local dels “patacons” (el bàndol al qual
pertany la família del protagonista) que es converteix en un oasi de diversió,
joc i aprenentatges diversos enmig d’un poble dominat per les picabaralles més
mesquines.
És clar que, per saber fer viure al lector la pròpia
infantesa (i tot el que això, inevitablement, comporta de reflexió sobre el pas
del temps) a través del que podríem dir-ne una “novel·la autobiogràfica”, s’ha
de saber escriure molt i molt bé. I a Les
guerres del pare Rovira ho aconsegueix, perquè és el llibre d’un bon
escriptor, que exhibeix una prosa nítida i musical, de gran plasticitat. Les guerres del pare no té res de
l’hermetisme o l’explosió ornamental que, si hi accedíssim amb prejudicis,
podríem esperar de la novel·la d’un poeta. Hi trobem, en canvi, una remarcable
potència narrativa i un discurs carregat de tendresa i humor.(Article publicat a Regió7 el dia 12 d'octubre de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada