El català del carrer

                En el número de març de la revista manresana El Pou de la gallina, l’amic Josep M Oliva, que també col·labora en al secció d’opinió d’aquest diari [Regió7], exposa la seva incomoditat a l’hora d’expressar-se en català perquè la normativa no admet tot de paraules i expressions que, en canvi, tenen plena vitalitat al carrer. Oliva recorda una frase d’Adolfo Suárez, que deia: “Vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal”, i reclama que sigui normatiu allò que lingüísticament és normal al carrer. És una demanda del tot legítima, però matisable. No hem d’oblidar que el mateix Suárez, tant elogiat aquests dies, va dir que estava molt bé això de recuperar l’ús de les llengües minoritàries entre amics i familiars, però que tampoc no calia passar-se, i va sentenciar que el català o el basc no servirien per explicar física quàntica a les universitats.

                Estic segur que el Josep M Oliva, com tants altres catalans de la seva (i meva) generació, ha estat víctima dels excessos d’alguns lingüistes (i no tan lingüistes) amb vocació policial que, durant una època, es creien amb dret de corregir tothom i a tot arreu. Això passava quan la llengua catalana anava guanyant àmbits d’ús i, com que costava dominar els registres, hi havia qui només n’admetia un ús formal. Encara avui, quan et saben llicenciat en filologia catalana, hi ha qui et demana perdó cada vegada que apareix un barbarisme. Totes les llengües “normals” del món admeten diferents nivells de llenguatge, des dels més formals (que tenen, i han de tenir, un punt d’artificiós), fins als més informals (plens de vulgarismes i préstecs d’altres llengües). I és tan legítim defensar l’ús, també a nivell formal, d’algun d’aquests préstecs (“carajillo”, “fiambrera”...), com l’intent de conservar i difondre paraules pròpies poc utilitzades (sense aquesta estratègia, avui ningú no diria “segell”, ni “bústia”, ni “vorera”, i continuaríem amb les formes que fa trenta anys triomfaven a nivell de carrer: “sello”, “busson” i “acera”), amb el benentès que, si no prosperen, caldrà rendir-se a l’evidència i acceptar el mot manllevat (com ha passat amb paraules com “pistatxo”, “espuma” i tantes altres). No s’ha de voler persistir en l’impossible tot caient en l’integrisme, però tampoc s’ha de banalitzar la importància de la llengua genuïna. No hem d’oblidar d’on venim, ni quines són les circumstàncies sociolingüístiques en què sobreviu el català, que ha de conviure amb una llengua molt més poderosa. És important que els catalanoparlants puguem enraonar i escriure de manera espontània, natural i sense artificis en la nostra llengua, sense l’angoixa de si ho fem bé o malament, però també és important que posem el màxim de cura en fer-ho, sobretot quan allò que diem o escrivim té una certa dimensió pública.

                Més que la desaparició d’algunes paraules, per a la salut del català és realment dramàtica i perillosa la castellanització de moltes construccions sintàctiques, més subtil i irreversible. A mi no em fa patir gaire que es digui “carajillo” o “fiambrera”. Trobo molt més preocupant que als meus alumnes catalanoparlants de tercer i quart d’ESO no els grinyolin a l’oïda frases com “va caure’s de la bicicleta” o “l’arròs està molt bo”.

(Article publicat el dia 29 de març de 2014 al diari Regió7)