Hi
ha paraules que s’utilitzen amb una frivolitat desmesurada. Conceptes de gran
calat social, que poden arribar a definir una manera de veure el món i que,
curiosament, tothom es fa seves des de posicions ideològiques ben diverses,
fins i tot oposades. Una de molt utilitzada aquesta setmana és la paraula
“democràcia”. Des de fa una colla d’anys veiem i sentim polítics –de dretes,
d’esquerres i de centre— que, com més volen limitar l’opinió del poble, com més
atempten contra drets fonamentals, com més pretenen exercir l’autoritat sense
dret a rèplica, més es defineixen com a demòcrates. La paradoxa també es
produeix amb la paraula “llibertat”. Els nord-americans (però també la resta de
mortals) han explotat el mot fins a l’extrem d’haver justificat guerres,
boicots i embargaments internacionals en nom de la llibertat. No fa gaire, el
president dels EUA, Barak Obama, fent referència a la dependència energètica
d’Europa cap a Rússia, i pensant –en el marc del conflicte amb Ucraïna— que
aquesta dependència hauria d’acabar-se, va deixar anar una perla d’aquelles que
només és capaç de dir qui es creu en possessió de la veritat infalible: “la
llibertat no surt gratis”.
Aquesta
exhibició de supèrbia no la trobem en els quaranta-tres escriptors de la
Catalunya central (26 del Bages, 8 del Berguedà, 6 de l’Anoia i 3 del
Solsonès), d’edats que van dels trenta als vuitanta anys repicats, que signem
el volum Tot és possible, publicat per l’Albí, amb la col·laboració
d’Òmnium Bages, on cadascú, amb un relat d’unes cinc pàgines, aborda el tema de
la llibertat. A part d’un llibre carregat de bones històries, Tot és
possible és també una mostra –o una exposició— d’autors vinculats a les
comarques centrals; i és una excusa perquè aquests autors puguem trobar-nos,
interactuar, i crear vincles que poden fructificar en col·laboracions creatives
futures; i és, també, una manera de reivindicar la bona literatura feta en allò
que, essent el centre geogràfic, molts consideren –amb condescendència petulant—
la perifèria. Perquè Tot és possible és, sobretot, un bon llibre de
narrativa.
Tot
i la dimensió simbòlica que podem atribuir a la majoria dels relats que aplega Tot
és possible, n’hi ha molt pocs que –potser per evitar, precisament, caure
en el que era previsible— abordin directament el tema de la llibertat dels
pobles. Alhora de parlar de llibertat amb un relat de ficció, els autors de la
Catalunya central es veu que preferim escriure històries de llibertat personal
o individual, o de llibertat dins la parella, o al voltant de la llibertat de
la dona, o sobre la llibertat creativa, o la llibertat sexual... En realitat,
hi ha una bona colla històries que parlen de manca de llibertat, amb
personatges atrapats per un sistema, una addicció, una malaltia, un entorn, o
el seu propi ego.
Potser
té raó Josep Tomàs Cabot quan, en el seu conte Una gran estàtua,
presenta una situació rocambolesca per dir-nos que potser la llibertat ens va
gran: un fotògraf ha de retratar els impulsors de l’estàtua de la Llibertat,
amb el monument de fons, i ha d’allunyar-se tant, per agafar-ho tot, que els
homes van disminuint per la distància fins al punt que el fill del fotògraf
sentencia: “o l’estàtua és massa gran, o els homes són massa petits...”.
(Article publicat a Regió7, el dia 12 d'abril de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada