Ser contra la mort (a propòsit de la novel·la "Aniversari", d'Alba Sabaté")

                La vora descosida d’un davantal, una formiga que es passeja pel costat de la cadira, un gelat de dues boles –vainilla i xocolata— que regalima, els ulls que s’acluquen, mans que s’agafen, cuixes que es tanquen, una poma mig pelada sobre la taula, una cassola de terrissa recremada per les vores de sota, eixugar-se les mans, l’aigua que s’escola per la pica, la nevera tacada de vés a saber què a la part de sota, les rajoles picades per les vores, un rellotge de paret a qui algú dóna corda... Detalls. Gestos. Objectes. Són petites coses de la vida quotidiana d’una parella de vells, l’Antònia i el Frederic, que protagonitzen la novel·la de l’escriptora d’origen manresà Alba Sabaté, Aniversari, que va merèixer el premi Marian Vayreda del 2013, i que s’ha publicat fa poc.

                Enmig d’una allau d’històries carregades d’acció, misteri i violència, que s’anuncien a les contracobertes com a “trepidants”, Alba Sabaté irromp en el panorama literari amb aquest relat dur i tendre alhora, pausat, melancòlic, extremadament temperat, serè,  gairebé estàtic. S’agraeix. Es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Perquè tot és lent, quan es tracta de retratar una parella de vells al jardí. Acaba de trucar-los la seva filla, des de Londres, per dir-los que seran avis. És el mateix dia que, fa anys, van perdre un fill. L’aniversari de la mort del fill. A partir d’aquí anem coneixent els dos ancians, que viuen al barri de Gràcia de Barcelona, a prop d’on havien tingut una petita botiga de queviures que ara porten uns pakistanesos a qui el Frederic, cada dia, va a ajudar una estona. El món ha canviat. El Parc Güell, on es van enamorar, és ple de turistes; i el bar de davant de casa el porten uns xinesos. L’Antònia té alguna cosa de personatge rodoredià envellit. Confessa que va ballar de debò, per primer cop, als disset anys, a la plaça del Diamant. Les flors, i especialment els cactus i les roses –que també tenen punxes—, despleguen el seu simbolisme. El Frederic manté converses metafísiques amb homes més joves (el Carles i el Miquel), que presenten una inversemblança estranya, captivadora... L’ombra de la depressió i els símptomes de l’Alzheimer planen sobre la vida d’aquests dos vells que es comuniquen més amb gestos i silencis que no pas amb paraules.

                Aniversari és una novel·la escrita amb un llenguatge sobri, que ajuda a vehicular una gran dosi de sensibilitat. Els protagonistes han patit, i pateixen. Han viscut una vida carregada de dolor i remordiment, d’infidelitats i reconciliacions, de records i oblits. Però s’estimen d’una manera senzilla, amb delicadesa, lentament, mentre s’acompanyen l’un a l’altre en l’últim tram de les seves existències. Aniversari parla de la vellesa, però arreu ronda un tema adjacent que, en el fons, tot i que només n’hi hagi referències esporàdiques (però constants, i punyents), és segurament el tema principal: la mort. Perquè “la vida són històries, es deia [l’Antònia]. I finals. I vivia i oblidava, per no deixar senyals”. “La vida persegueix finals”. És reveladora, en aquest sentit, la cita del filòsof francès Paul Ricoeur que hi ha al final del llibre: “Des del fons de la vida, sorgeix un poder, que diu que el ser és ser contra la mort”.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'abril de 2014)