Fins
ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra
de teatre. La seva novel·la més recent, Una
dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud,
escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita:
la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que
aquell potser preferiria no llegir. A L’Altíssim
(2004) alternava, amb un estil contradictori i provocador, dues històries
allunyades que conflueixen en una reflexió profunda sobre la dimensió divina de
l’home; L’úter de la balena (2010),
que també exhibia un llenguatge extremat, era un relat apocalíptic, ambientat
en un món inundat, on tres germans campen, desorientats, entre la desesperança
de constatar que la pluja no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador; Amb
l’obra de teatre Això és Àustria
(2012), Miralles s’erigia en una mena de Thomas Bernhard a la catalana i,
desinhibit tant en el llenguatge com a l’hora de retratar moralment els
personatges, carregava contra els qui controlen el món de la literatura i la
publicació a Catalunya. Ara, amb Una dona
meravellosa, el manresà, amb un llenguatge un xic més contingut (que no vol
dir, ni de bon tros, que s’hagi deixat arrossegar per la correcció política),
aconsegueix retratar un personatge tan particular com absorbent.
La
presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases
curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat
d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida
mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una
filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A
partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la
Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable
el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre
mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi
mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un
parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que
la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és
habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de
transcendent.
A
Una dona meravellosa hi ha alguns
llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges
no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa
pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant,
repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint
malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és
sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams
familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple,
“Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència
de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida
que els toca viure. Outsiders
desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això
sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.(Article publicat a Regió7, el dia 10 de maig de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada