Ja
sigui per la meva vinculació professional amb l’ensenyament de la llengua i la
literatura, o perquè he publicat algunes novel·les, o perquè en aquest diari hi
parlo sovint de llibres, o perquè em trobo al darrere d’algunes iniciatives
literàries més o menys locals, o perquè em costa dir que no quan em demanen
col·laboracions, el cas és que cada any, durant la primavera, acabo
participant, com a jurat, en un rosari de certàmens literaris. A banda del que
s’organitza, per Sant Jordi, a l’institut d’Auro de Santpedor, on treballo (en
aquest cas, més que de col·laboració caldria parlar de feina), enguany he fet
de jurat del premi de l’Associació de Veïns de Cal Gravat, dels primers Jocs
Florals Escolars del Departament d’Ensenyament, dels Premis Bages Juvenils que
munta Òmnium i que es van concedir a finals de maig al castell de Cardona, del
certamen de relats gastronònics que concedeix Diesa, i del quart concurs
literari del Grup Santasusana, el resultat del qual també es va donar a
conèixer no fa massa.
La participació considerable en
aquesta mena de concursos contrasta amb els baixos índexs de lectura publicats
per les institucions (que diuen que la meitat dels catalans pràcticament ni tan
sols ensumen un llibre en tot l’any). Un té la sensació, tot sovint, que en
aquest país hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. La qualitat d’una
part dels textos que es presenten als concursos, de fet, ho corrobora, perquè
una persona amb un mínim de bones lectures (i, per tant, amb un mínim de
contacte amb la bona literatura) no seria capaç de presentar segons què a un
certamen literari amb la pretensió de guanyar-lo. Per tant, he de suposar que
n’hi ha que escriuen però no llegeixen, i la ignorància els fa agosarats. Els
seus textos serveixen perquè els organitzadors dels certàmens puguin presumir
d’una alta participació, i per a res més.
Si
mai se m’ha demanat consell sobre quin és el secret per escriure textos
literaris, la meva resposta ha estat sempre la mateixa: ser lector, llegir
literatura de ficció, integrar la lectura com una part imprescindible de la
pròpia vida. I, si pot ser, no abandonar la lectura dels clàssics, ni de gèneres
de vegades menys “entretinguts”, com la poesia. I restar obert a les
recomanacions d’altres lectors acreditats, perquè no tots els llibres són bons.
No concebo un escriptor que no sigui, primer de tot, lector. I un bon escriptor
ha d’haver llegit bona literatura. L’escriptor, en certa manera, ha de caure
malalt d’allò que en el món de les lletres i de la psicologia s’anomena
“bovarisme”, en honor d’Emma Bovary, el personatge de Flaubert que, a causa
d’una insatisfacció crònica, vol viure com ho fan els personatges de les
novel·les romàntiques que llegeix. Llegir ens ha de fer perdre el cap, com a Don
Quixot, si volem escriure bé. I, tot i així, no tenim cap garantia d’èxit.
Perquè, malgrat tot, malgrat que hi hagi molts escriptors que, en primer lloc,
són lectors empedreïts, que es deixen la pell en cada llibre que llegeixen i,
per descomptat, en cada frase que escriuen, són molt pocs, poquíssims, els
grans escriptors que deixaran petjada, i encara menys els que es convertiran en
clàssics.(Article publicat al Regió7, el dia 21 de juny de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada