El quadern gris, del qual fa poc n’ha
sortit la traducció americana, és un pou inesgotable de bona literatura. A
banda del valor lingüístic, cultural, social i històric, la principal característica
per la qual El quadern gris pot ser
considerada una de les grans obres de la literatura universal del segle XX és el
retrat humà que Josep Pla fa d’ell mateix. No importa si allò que explica és
veritat, ficció o una veritat filtrada per la memòria selectiva i la voluntat
de presentar-se com un tipus interessant. No importa, tampoc, si coincidim o no
en les valoracions que fa l’autor sobre els temes més diversos del món que
l’envolta: la burgesia, el país, el matrimoni, les lectures, les dones,
l’alcohol... Podem, fins i tot, sentir certa aversió per algun dels comentaris
que hi llegim. Res d’això no li resta valor literari.
El
que és inqüestionable és que, després d’haver llegit El quadern gris, o, més endavant, quan n’espigolem fragments a
l’atzar, perquè és una obra a la qual resulta imprescindible tornar de tant en
tant, tenim sempre la sensació d’haver conegut un xicot extraordinari, no
necessàriament simpàtic, que exhibeix (fins i tot per presumir-ne) els seus
defectes i que té la pretensió de dedicar la seva vida a gargotejar fulls
(posseït per una “diabòlica i secreta mania d’escriure”), que vol que la vida i
l’escriptura siguin, per a ell, una mateixa cosa. Algú capaç de dir que “el meu
egoisme és nauseabund i infecte” es mereix ser escoltat, fins i tot quan elogia
els caràcters sorruts i assegura que “perquè la gent s’estimi és indispensable
que visqui allunyada”. Confessa que “amb una ploma a la mà, tothom es torna una
mica exagerat, en aquest país”, i que els empordanesos “tenim una imaginació
tan exhuberant que confonem les mosques amb les àguiles”, i no s’està de
menystenir la ficció narrativa (“les novel·les són la literatura infantil de
les persones grans”). I, encara, un tret que ens atrau del caràcter
contradictori de Josep Pla és el seu cinisme, com quan assegura que “una
societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria
inhabitable i perillosíssima”.
(Article publicat en el número de juny de la revista El Pou de la Gallina)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada