dissabte, 31 de gener de 2015

Aprendre pel camí

                Mentre filmava imatges d’elefants, a Kènia, el director de documentals Pascal Plisson va veure nens que corrien, travessant la sabana a la matinada. Un dia en va aturar un, a quarts de vuit del matí, i li va demanar què feia. El xiquet li va explicar que havia sortit de casa dues hores abans i anava cap a l’escola, situada rere un turó proper. Com és que no es quedava amb la família per ajudar-los amb els animals? El petit Jackson, d’onze anys, que de gran voldria ser aviador per veure món, ho tenia clar: vol rebre una educació. Ell i la seva germana Salomé, de set anys, recorren cada dia, durant tres hores (tant d’anada com de tornada) els quinze quilòmetres que separen l’escola de la cabana on viuen. La seva família és extremadament pobra. Pel camí, a més, hi ha el perill que els elefants o els búfals els ataquin, com demostra una dada esborronadora: cada any, a l’escola del Jackson, moren quatre o cinc infants. Plisson va quedar impressionat en conèixer aquest testimoni, i va pensar que al món hi deu haver altres nens que realitzen llargs recorreguts per arribar a l’escola. Va decidir fer-ne una pel·lícula.


                El resultat és l’excel·lent documental Camino a la escuela (Sur le chemin de l’école), que, a la Catalunya central, es va poder veure a Sant Martí de Tous el penúltim cap de setmana de gener i que, finalment, es podrà veure als cinemes Bages de Manresa el dia 6 de febrer, a les set del vespre, gràcies a les gestions del col·lectiu “Una altra educació és possible” i la col·laboració del Galliner.
                Paral·lelament al cas del Jackson, Camino a la escuela, que el 2014 va guanyar el premi Cesar a la millor pel·lícula documental, també explica la història del Samuel, un nen discapacitat de l’Índia a qui els seus dos germans petits empenyen –o, a trams, més aviat arrosseguen— cada dia, durant més d’una hora, en una rudimentària cadira de rodes feta a partir d’una cadira de càmping, per camins plens de bassals; i la història del Carlos, que recorre, sobre el cavall i amb la seva germana enganxada a l’esquena, divuit quilòmetres de la Patagònia argentina; i la història de la Zahira, que cada dilluns camina més de quatre hores, acompanyada de dues amigues, amb la motxilla a l’esquena i (almenys el dia que recrea el reportatge) amb una gallina sota el braç, per superar els vint-i-dos quilòmetres de l’Atlas marroquí (nevat, a l’hivern) i arribar a l’escola on es queda tota la setmana. Són quatre històries de perseverança, d’esforç, de responsabilitat i, sobretot, d’amor a l’escola, al coneixement i a l’educació. És commovedora, per exemple, l’escena inicial, en la qual el Jackson excava un petit pou amb les mans per trobar aigua, i es renta l’uniforme que es posarà l’endemà.
                La fotografia és impecable. El guió, dinàmic i efectiu. No hi ha cap veu en off que narri res del que veiem a la pantalla. N’hi ha prou amb les imatges, i amb els diàlegs dels propis nens, per aprendre la lliçó que els quatre protagonistes –quatre petits herois de quatre punts ben allunyats del planeta!— ens ensenyen mentre van cap a l’escola. Una lliçó impactant, emotiva i difícil d’oblidar.

                Si teniu ocasió, aneu a veure aquest documental, i, si pot ser, porteu-hi la canalla.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 31 de gener de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari