El taradellenc
Antoni Pladevall, que l’any 2007 va guanyar el premi Joaquim Amat-Piniella amb
la novel·la Terres de lloguer, i que
darrerament s’ha implicat en alguna de les iniciatives dels Narradors Centrals
obrint, així, l’entrada d’osonencs a aquest col·lectiu que fins ara formaven
autors de l’Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès, acaba de publicar el llibre que
va merèixer el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys (Columna).
A cavall entre la
novel·la i les memòries infantils (tot un subgènere, dins del memorialisme, del
qual formen part obres destacables com Quan
érem feliços, de Rafael Nadal, o El
nét del pirata, de Manuel Cuyàs), Pladevall presenta trenta estampes, en
trenta capítols, que li serveixen per fer un retaule intens, precís i emotiu
del que va viure entre els vuit i els quinze anys, des del dia que va prendre
consciència de la seva gravidesa física quan el seu avi, als vuit anys, el va
pesar a la bàscula que presidia una de les sales del mas, fins al darrer estiu
abans de començar a estudiar la secundària, a Vic. I no ho fa pas perquè vulgui
deixar testimoni de vivències excepcionals. L’objectiu és retrobar-se amb
l’infant tímid i ple d’inquietuds emocionals que va ser ell, compartir aquesta
experiència amb el lector, i, de passada, retre un sentit homenatge al món de
la seva infantesa i a les generacions que el van precedir i que, al capdavall,
s’assemblen molt a les que, més o menys a prop en el nostre arbre genealògic,
ens han precedit a tots. Perquè Antoni Pladevall, com el protagonista que, en
primera persona, parla a la novel·la, prové d’una família de masovers de la
plana de Vic, en la qual convivien (i això vol dir que menjaven, treballaven,
s’escalfaven vora el foc o miraven la televisió plegats) els avis, els pares,
els germans i un tiet solter. L’estil líric i de gran expressivitat literària
s’aparta de la prosa directa i nítida pròpia dels llibres de memòries. La
narració d’episodis viscuts, però, és més pròpia d’unes memòries que d’una
novel·la de ficció. Podríem dir que és una novel·la verídica. Parla de la
felicitat que poden arribar a proporcionar les coses senzilles (com el tió que
caga torrons, xampany i alguna llaminadura, o el còmic del Capitán Trueno que la mare li comprava al mercat de Vic cada
dissabte) i de l’acceptació, sense queixar-se, de la pròpia condició. Parla de
jocs infantils, alguns d’ells força perillosos, i del tracte (sovint d’una
crueltat que només entén qui hi ha conviscut) amb tota classe d’animals. Parla
de la convivència, no sempre fàcil, de persones d’edats i caràcters molt
diferents en un mateix espai, i pren una especial importància la figura
entranyable dels avis, la força abnegada de la mare i el caràcter difícil
(“rabiüt i garrepa”) del pare. Parla de la vida al camp als anys seixanta i
setanta, del fred que feia al mas a l’hivern, de l’escola rural, del dinar de
coberta de la collita, d’anar a Barcelona a pagar els amos. Parla dels pagesos
veïns, dels personatges passavolants (com la Pepeta, que comprava ous, o el
Benet, que feia venda ambulant) i dels estiuejants, com la Maria francesa, un
dels personatges amb més força lírica del llibre. Parla de les diferents feines
del camp, de les quals no s’escapava ni la canalla, des de la sega fins a la
pastura de les vaques, passant per la recollida de patates o la venda de llet,
ous i conills. Parla d’anècdotes familiars i, naturalment, de fer-se gran en
aquest món petit, de la descoberta de les noies i de la intuïció que la vida és
complicada.
El valor del llibre
no és la transcendència dels fets que s’hi expliquen, sinó l’autenticitat
d’aquests fets, l’honestedat amb què s’expliquen i la reflexió que generen,
perquè en el fons, a El dia que vaig fer
vuit anys, Pladevall parla dels nostres propis orígens.
(Article publicat a Regió7, el dia 10 de gener de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada