dimecres, 8 de juny de 2016

"El mar de les ombres", de Joan Pinyol

                El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats...


                Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlans, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.
I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari