Escriptora, dona, barcelonina

                L’any 1985, un professor de l’institut Lluís de Peguera va recomanar als seus alumnes de segon de BUP la lectura de El temps de les cireres, la novel·la de Montserrat Roig que havia guanyat el Premi Sant Jordi l’any 1976. El temps de les cireres s’havia convertit en una novel·la de culte i es llegia en instituts d’arreu de Catalunya. Roig era un referent de la generació d’escriptors que als anys setanta oferien noves mirades (joves, fresques, desacomplexades) al panorama literari català. Actualitzava el llegat de Víctor Català, de Rodoreda, de Maria Aurèlia Capmany. Com Jaume Cabré, com Jordi Coca, com Terenci Moix i com tants altres, representava aquella generació que entomava l’herència dels que, durant els anys foscos de la dictadura, amb Espriu al capdavant, havien salvat els mots. Ella, que havia tingut la sort de créixer en un entorn familiar on la cultura i la literatura catalanes tenien presència, s’havia estrenat l’any 1971 amb Molta roba i poc sabó... (Premi Víctor Català), un meritori recull de relats on ja s’intueixen els seus grans temes i apareixen alguns dels personatges de la nissaga Ventura-Claret-Miralpeix, recurrent en la seva obra narrativa. Aviat publicaria Ramona, adéu (1972), que la consolidava com una veu a tenir en compte. Va ser, però, El temps de les cireres la novel·la que havia de convertir-la en una autora d’èxit i en un referent. En conjunt, les seves obres aportaven un estil talentós i àgil, desinhibit i femení, per parlar de l’ascensió social, de la petita burgesia barcelonina i del seu provincianisme, del fracàs en les relacions de parella, dels joves dels anys setanta, de la immigració... L’any 1985, amb 39 anys, Montserrat Roig era una de les escriptores més respectades de la literatura catalana. Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que devia tenir (ella i, de fet, molts dels qui en van tenir notícia) quan va assabentar-se que a Manresa, aquella primavera de 1985, el pare d’un alumne del Lluís de Peguera i el seu advocat havien amenaçat de denunciar el professor que havia recomanat aquella obra “pornogràfica” als seus alumnes menors d’edat.

                Anècdotes a banda, la malaguanyada Montserrat Roig (que va morir amb 45 anys i, per tant, amb una obra escapçada que encara tenia moltes coses a dir) és una de les veus més interessants de la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Un no pot evitar de pensar en tot allò que no va tenir temps d’escriure i, malgrat tot, el seu llegat literari (format per cinc novel·les, tres llibres de relats, una obra de teatre, una colla de guions televisius i alguns assajos molt interessants) és importantíssim. Havia lligat íntimament la seva vida a la creació literària. “Escriure és un joc més o menys intel·ligent i brillant de strip-tease mental”, va deixar dit el 1978.

                Per sort per als manresans, l’incident de la censura que El temps de les cireres va patir al Lluís de Peguera no és l’únic lligam de l’escriptora barcelonina amb la capital del Bages. No hem d’oblidar que un dels personatges a qui va recórrer per a confegir la imprescindible Els catalans als camps nazis (1977) va ser el més important dels escriptors bagencs del segle XX, Joaquim Amat-Piniella, el testimoni i “la mirada” del qual la van impressionar profundament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 13 de juny de 2016, setantè aniversari del naixement de Montserrat Roig)