M’agrada
reivindicar l’obra d’alguns escriptors que, al marge de considerar-los més o
menys amics, segueixo perquè sé que construeixen una obra interessant que, massa
sovint, no és prou reconeguda. Aquest és el cas del manresà Joan Jordi
Miralles, que es va estrenar l’any 2004 havent guanyat l’Andròmina de narrativa
amb L’Altíssim (3 i 4), que el 2010
va guanyar el Premi Vila de Lloseta amb L’úter
de la balena (Moll), que el 2012 es va endur el Premi de Teatre Mediterrani
Pare Colom amb Això és Àustria
(Lleonard Muntaner Editor) i el 2014 va publicar la seva millor novel·la, Una dona meravellosa (Labreu), que va
rebre una gran acollida per part de la crítica. A banda de narrar amb
habilitat, la literatura de Miralles es caracteritza per l’ús d’un llenguatge
absorbent i extremat i la presentació de situacions obsessives que aboquen els
personatges a escenes que, tot i la seva cruesa o, fins i tot, la seva
brutalitat, mantenen el lector hipnotitzat davant del text.
Ara,
amb Els nens feliços (2016), una
tragicomèdia àcida i intel·ligent, Joan Jordi Miralles inaugura la col·lecció
de teatre (Petjades) de Males Herbes, una d’aquestes editorials petites que
tenen al darrere joves arriscats i que publiquen, amb cura, textos que, tot i
la vàlua literària, no sempre ho tenen fàcil per trobar editor. El plantejament
de Els nens feliços és força
atractiu: una parella d’avis han de tornar a acollir el fill a casa perquè
acaba de separar-se i, per tant, hauran de tornar a fer de pares i el fill, que
no ha suportat l’experiència de la paternitat, haurà de tornar a fer de fill.
Miralles fa una caricatura agra d’un determinat tipus social (famílies
catalanes de classe mitjana) i retrata una comunitat de criticaires carregats
de prejudicis, obsessius, egoistes i molt, molt hipòcrites... en un in crescendo que en la tercera i última
escena arriba gairebé al deliri.
L’ombra
de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, que era omnipresent (des del títol) a Això és Àustria, també hi és, a Els nens feliços. Si més no, en el
caràcter dels personatges (Miralles, com Bernhard, acostuma a acarnissar-se amb
el comportament dels seus conterranis) i en la manera de mostrar-los (a través
de llargs monòlegs solitaris al davant d’altres personatges que pràcticament no
diuen res). Les converses entre el senyor Dalmases i la seva dona, la Salut,
ratllen l’absurd: ell desgrana les seves obsessions (a partir d’una pallissa
que ha rebut, per exemple) i ella amb prou feines intervé per introduir detalls
pràctics que no hi tenen res a veure i que ell contesta entremig de la
torrentada verbal. El discurs incontinent i deixatat, irreverent, exagerat i
provocador a què ens té acostumats Joan Jordi Miralles arriba a cotes altes
quan revisita temes habituals en el seu imaginari, com les relacions de
parella, els immigrants, els paralítics i, especialment, els fills, que “són el
veritable motiu de la crisi mundial”, perquè “ser pare és un càstig que hem
d’arrossegar fins a la fi dels nostres dies”.
Aquesta
vegada, potser perquè l’autor ja fa molt temps que va fugir de la capital del
Bages, els manresans s’han lliurat de la seva ploma esmolada. És clar que se’ls
podria incloure en el conjunt dels catalans d’ordre, que sí que reben, i de
valent!(Article publicat al diari Regió7, el dia 28 de juny de 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada