divendres, 3 de febrer del 2023

Camins insospitats

 Recordeu aquell tòpic segons el qual, quan un escriptor acaba una obra i la publica, la paraules deixen de ser seves i passen a ser dels lectors, que en fan la pròpia interpretació? És una manera elegant i efectiva que tenen els escriptors d’escapolir-se de segons quines preguntes compromeses en els clubs de lectura i, a més, queda molt bé perquè fa participar el lector en l’activitat creativa.

Els camins de l’obra publicada són, efectivament, inescrutables. El llibre veu la llum, es distribueix a les llibreries, accedeix a les biblioteques i tot de lectors se’l comencen a fer seu, el llegeixen, l’interpreten, el desen en una prestatgeria, el regalen, se’l venen per wallapop o el llencen a les escombraries. És habitual que, quan l’autor és convidat a un club de lectura, o quan parla amb algun lector en qualsevol altre context, apareguin interpretacions insospitades que són tan vàlides com la del propi autor. L’obra, en certa manera, ha deixat de ser de qui la va imaginar i la va crear i ha passat a ser de tothom que la llegeix i la interpreta. Fa el seu camí.


És sorprenent, tanmateix, el que va passar a l’escriptora bagenca Imma Cortina amb un lector de la seva primera novel·la (Només ho saben les muntanyes, Cossetània, 2015), una història ambientada a Montserrat, amb dues trames paral·leles, que destaca especialment per les descripcions del paisatge. Doncs es veu que a un canadenc enamorat de Catalunya li van recomanar la novel·la en una llibreria de Barcelona. Se la va llegir, va quedar fascinat amb la història i va decidir traduir-la al francès. El mes passat, el lector de Mont-real va tornar a Catalunya amb la intenció de fer les rutes montserratines que apareixen descrites en el text, va contactar amb l’autora, que no el coneixia de res, i va portar-li per sorpresa un exemplar autoeditat de la traducció. Cortina s’ha trobat, doncs, que sense saber-ho la seva història i els seus personatges han fet camí a milers de quilòmetres de casa i han tornat parlant francès. N’està cofoia. Ara, per arrodonir l’aventura, només faltaria que alguna editorial s’interessés per la traducció (que ja està feta) i decidís publicar-la i comercialitzar-la. A can Ramon Llull en podrien prendre nota.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2023)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada