Pels
volts de 1910 naixien els escriptors catalans que (ells aleshores no ho sabien)
estaven condemnats a sacrificar la seva incipient carrera literària a causa de la
Guerra Civil i la derrota republicana. L’any 1939, Mercè Rodoreda, Pere
Calders, Agustí Bartra, Rosa Leveroni o Joan Teixidor eren joves promeses de la
literatura catalana. Molts d’aquests joves ja havien publicat llibres i
articles en un ambient de normalitat. A partir de llavors, en canvi, van
continuar escrivint amb un objectiu tan poc ambiciós com el de “salvar els
mots”.
Salvador
Espriu és un dels autors més emblemàtics d’aquesta “generació sacrificada”. És,
a més, un dels poetes i prosistes més importants de la literatura catalana, amb
una obra complexa, fosca i densa que (en part gràcies a Raimon) s’ha mantingut
viva fins avui. És normal, doncs, que les institucions facin un esforç
important per commemorar el centenari del seu naixement. L’any Espriu compta
amb un pressupost gens menyspreable, d’entre un milió i un milió i mig d’euros,
que permet dur a terme reedicions, cicles de xerrades, espectacles,
exposicions, atenció dels principals mitjans de comunicació... En fi:
aconseguir una certa omnipresència. El comissari dels actes del centenari d’Espriu,
Xavier Bru de Sala, per exemple, s’embutxacarà una picossada de 123.000 € per fer
aquesta tasca.
No es tracta de jutjar si l’any
Espriu té poc o molt pressupost, ni si el sou de Bru de Sala és excessiu o no.
El que passa és que un no pot deixar de comparar, i de pensar que el món està
mal repartit. Perquè, com ja saben els seguidors d'aquest bloc, enguany també commemorem el
centenari de Joaquim Amat-Piniella, i compta amb un pressupost que no arriba
als 80.000 €. Si bé és cert que la seva obra potser no té la transcendència
literària de la d’Espriu, Amat-Piniella es mereix alguna cosa més que els pocs
recursos que hi pot abocar l’Ajuntament de Manresa o la bona voluntat i els
bons propòsit (però una aportació econòmica ridícula) de les institucions amb
seu a Barcelona.
(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada