La naturalesa del drac (conte de Sant Jordi)

Des de fa uns anys, per Sant Jordi, l'Ajuntament de Lleida edita un opuscle amb algunes narracions relacionades amb la diada. En diuen "Escata de drac". Enguany hi havia un conte meu, que és aquest:

LA NATURALESA DEL DRAC

            Qui ho pot demostrar, que no té sentiments?

La tradició popular acostuma a considerar els de la seva espècie com a éssers de naturalesa diabòlica, propensos a cometre atrocitats abominables. Sempre li han atribuït un rosari de defectes i una manca absoluta d’impulsos afectius. Però la tradició popular s’equivoca. La mala fama és injustificada i ningú no té cap prova de la seva maldat. El que pugui dir la gent no el converteix automàticament en un ésser maligne. És només que l’aspecte monstruós amb què el van concebre ha alimentat, des de fa mil·lennis, la imaginació malaltissa dels homes.

És cert que pot llançar foc per la boca i que les seves dents són esmolades com un reng de ganivets que, en cas de mossegada, resultarien mortals. És cert, també, que té el cos cobert d’escates dures i verdoses, una cua llarga i flexible, acabada en punxa, i unes ales que, si les estén, deuen tenir ben bé l’amplada de vuit homes amb els braços desplegats. Però la humanitat no sap –o no vol saber— que, tot i el seu aspecte, és un ésser de naturalesa pacífica i cordial, vegetarià de naixement, amant de les postes de sol, de l’ordre i de la vida tranquil·la. Fins al dia fatídic en què va caure en desgràcia havia estat allò que se’n diu un bon jan, un bocí de pa, amic dels seus amics, que sempre s’havia mantingut allunyat de les baralles i mai no s’havia volgut posar en cap embolic.

            D’ençà que van condemnar-lo a vagar per les galeries magmàtiques del món subterrani, tanmateix, el seu cor ha covat un sentiment que abans li era del tot desconegut: la venjança. Porta segles arrossegant-se pel subsòl amb un únic pensament entre les celles, un objectiu que l’ha mantingut lúcid tot aquest temps. Si mai aconsegueix alliberar-se d’aquesta presó infernal, si troba la sortida a través d’alguna escletxa geològica, tornarà al país on va viure durant tant de temps, anirà a trobar el responsable de la seva dissort i li farà saber –amb una alenada encesa— com se n’ha recordat, d’ell i de la seva arrogància, des d’aquell dia fatídic en què, a banda d’arravatar-li la llibertat, es va endur l’amor de la seva vida.

            Des de la fosca profunditat que hi ha més avall de l’escorça terrestre, allà on només sobreviuen bèsties depredadores i feristeles repulsives, el drac sospira, deixa anar unes espurnes pel forat del nas –que il·luminen, per un instant, el seu rostre trist— i s’imagina la princesa en un món de flors i violes. Li sembla veure-la en un palau daurat i lluminós, amb mil finestres, una filera de balcons i centenars de testos florits que omplen la façana de colors, sobretot amb el vermell sanguini de les roses. El palau, envoltat de jardins fastuosos –on no falta un elegant laberint d’arbustos retallats amb cura, ni un corriol sinuós que segueix, en paral·lel, el curs d’un torrent d’aigua fresca—, s’erigeix dalt d’un turó suau, gens abrupte, en un paratge on sempre fa bon temps, els ocells canten tothora, les ovelles pasturen en uns prats verdíssims i la gent porta el somriure incorporat de sèrie; una contrada on els camperols treballen la terra mentre entonen cançons alegres que van aprendre dels seus avis; un lloc on els ferrers piquen sobre l’enclusa, satisfets, com si no hi hagués una dedicació millor en tot el planeta; una terra on fins i tot els captaires, en parar la mà i demanar almoina, mostren els forats de la dentadura mentre somriuen, complaguts, perquè Déu ha tingut la deferència de posar-los a captar en aquell racó de la geografia llegendària on tots els habitants són feliços i mengen anissos. Tots, és clar, menys la princesa, que fa un pila d’anys va ser rescatada a contracor de les urpes d’un drac a qui havien penjat l’etiqueta de malèfic, el qual, si es fa cas de la versió que s’ha escampat impunement –cosa que no vol dir que sigui certa—, volia devorar-la.

            La princesa no hi pot ser feliç, en una terra tan ensopida. És una noia vital, impetuosa, desperta. Només d’imaginar-la en aquell entorn inhòspit, envoltada de paisatges bucòlics, on l’experiència més emocionant deu ser la contemplació extasiada de com bat les ales una papallona mentre sonen melodies ensucrades, al drac el burxa la malenconia i, cada cop que pensa com han acabat així, es consumeix de ràbia. Recorda, amb enyorança, els dies que la princesa i ell van passar plegats. Vivien en una cova i compartien revetlles animades amb elfs, follets, ogres i bruixes; menjaven bolets al·lucinògens, solcaven el cel a gran velocitat i visitaven les meravelloses profunditats marines.

            Al principi no entenia perquè diantre havien hagut de fer creure a aquell cavaller bufanúvols, a aquell presumptuós amb ganes de notorietat, que el drac tenia la princesa segrestada amb intenció de cruspir-se-la sencera i utilitzar l’os d’una costella com a escuradents. No s’ho explicava. El seu tarannà bonhomiós no li permetia, aleshores, fer elucubracions gaire malicioses. No concebia que ningú fos capaç d’escampar segons quines calúmnies. Al final, però, ha acabat per suposar que en l’origen de la seva desgràcia hi ha l’enveja d’aquells que no podien suportar veure com era de meravellosa la seva amistat amb la princesa. Es coneixien de petits, havien viscut plegats mil aventures, havien après alhora les decepcions de fer-se gran, els desenganys que acompanyen el tortuós procés cap a la maduresa. S’estimaven i, per això, quan la princesa es va barallar amb els seus pares –el rei i la reina— perquè no volia casar-se amb aquell príncep estirat –hereu del reialme veí— amb qui la volien aparellar, va fer un cop de porta (que va ressonar per tot el castell) i, amb una maleta a cada mà, es va plantar a la cova del seu amic, el drac. El pretendent va renunciar de seguida a les seves aspiracions matrimonials i va començar a festejar una altra donzella de bona posició, prou bleda per sucumbir –ulls clucs— a la seva gara-gara embafadora. Lluny d’entendre els sentiments de la princesa, i amb l’orgull ferit, els reis van culpar el drac d’haver exercit una mala influència en la seva única filla i es van empescar una mentida perversa amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer. Amb la complicitat dels súbdits, van escampar el rumor que un drac malvat tenia atemorida la contrada i necessitava, cada dia, un infeliç a qui menjar-se. Asseguraven que, si no se li proporcionava la dosi diària d’aliment, el drac arrasaria el regne enmig d’una orgia de foc i de sang.

            Va escaure’s que, just aquells dies, passava per la comarca un cavaller d’armadura brillant, a qui tothom tenia per valent i honorable, i, després de sotmetre’l a un bany d’adulacions, el van engalipar. El van fer beure a galet i es va empassar, sense tocar vores, la història del monstre depredador que tenia en el seu poder la pubilla reial. El cavaller, ensumant una bona ocasió d’aconseguir un pessic de glòria personal i, sobretot, de fer-se amb un partit immillorable –qui no frisaria per aconseguir l’amor (sincer o fingit) d’una princesa?—, es va calçar el casc, va pujar dalt del palafrè i va anar a trobar el drac. Quan va arribar a la cova, va anar directe cap a l’amfitrió, que dormia, li va clavar l’espasa on va suposar que tenia el cor i, amb posat d’heroi fabulós, es va endur la princesa sense preocupar-se de si hi era de grat o per força. De nou al castell, va explicar que havia acabat amb la bèstia malèfica que tenia tothom atemorit. Va decorar la història amb detalls sobre la violència de la lluita i va explicar, potser per donar un caràcter llegendari a la narració, que de la ferida del drac n’havia nascut una rosa.

Tothom, en aquell reialme, se’l va escoltar amb la boca oberta i li van aplaudir la gesta, crèduls i entusiasmats.

            El pobre drac, malferit, va ser condemnat a vagar per l’inframón eternament. I és allà, enmig de magma líquid i estretes escletxes rocoses, que malviu i es desviu des d’aleshores, abocat a la missió de trobar una sortida, satisfer la set de venjança amb una glopada de foc i rescatar la princesa de ser devorada per l’avorriment adotzenat de la vida feliç.