Ho
he repetit moltes vegades: si a Catalunya hi ha una llengua de la qual perilla
la vitalitat, la supervivència i, a la llarga, l’existència és , sens dubte, el
català. Qui defensi una altra idea (per exemple, que el castellà corre perill a
casa nostra) o bé és que viu en un planeta on només arriba informació cavernícola,
o bé és que s’ha marcat com a objectiu, des de la mala fe, contribuir a
l’extinció del català. Pareu l’orella pel carrer, engegueu el televisor, aneu
al cinema, al quiosc, al supermercat; llegiu els prospectes dels medicaments,
les instruccions dels electrodomèstics; fixeu-vos amb qui acostuma a canviar de
llengua quan un catalanoparlant i un castellanoparlant mantenen una conversa;
mireu-vos els nivells de competència en una i altra llengua quan s’acaba
l’escolarització obligatòria; observeu en quina llengua s’expressen Carles
Puyol o Beth Rodergas, quan en una roda de premsa els fan preguntes en castellà,
i en quina llengua parlen Raúl Tamudo o els germans Muñoz (els Estopa) quan un
periodista se’ls adreça en català; i així podríem continuar unes quantes hores.
Com
s’entén, doncs, que a aquestes alçades de la pel·lícula aparegui tot un
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i, argüint igualtat de drets, ordeni
que si la família d’un alumne demana que se l’escolaritzi en castellà, tota la
classe d’aquell alumne haurà de rebre les lliçons en aquella llengua? Cinisme?
Mala fe? Odi? O tot plegat respon a una intencionalitat molt més rebuscada.
Una
interlocutòria com aquesta diu molt de quin és el grau de respecte que, cap a
la llengua pròpia d’aquest país, es té des de determinades instàncies
jurídiques i de govern. La sentència se suma a l’actitud condescendent dels qui
toleren que hi hagi territoris de l’Estat Espanyol on es parla una llengua
diferent del castellà, però en cap cas accepten que es pugui considerar aquesta
llengua (simpatiquíssima, això sí) com una entitat de comunicació equiparable a
la “lengua común de todos los españoles”. El castellà és, des d’aquest punt de
vista, la llengua important. Les altres són folklore.
La
interlocutòria del TSJC faria riure si no fes por. I si fa por no és tant pel
contingut, que és impossible d’aplicar, sinó perquè obliga els catalanoparlants
i el catalanisme a defensar, una vegada més, l’espai que el català necessita
per sobreviure, i això, sovint, es tenyeix o es pot interpretar com un atac al
castellà. Fa por, doncs, que l’estratègia d’aquestes escomeses (polítiques o
judicials) contra el català tingui com a objectiu enfrontar les dues comunitats
lingüístiques (que volen fer coincidir amb dues comunitats ideològiques
oposades) en un moment com l’actual, en què la convivència entre
catalanoparlants i castellanoparlants és més exemplar i necessària que mai.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'abril, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada