El
divendres 3 de maig vam presentar la reedició que ha fet l’editorial
mallorquina Ensiola de la novel·la El
Casino dels senyors, de Joaquim Amat-Piniella. L’acte va tenir lloc, com no
podia ser d’altra manera, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. A
mi em va tocar fer-ne una senzilla anàlisi literària. Vaig intentar definir la
novel·la com un retrat de la burgesia manresana d’abans de la guerra, una classe
social que, emparada en una filosofia segons la qual l’evolució del món segueix
els paràmetres de “la continuïtat”, va mantenir el seu espai de poder, i el seu
lloc al Casino, després del conflicte bèl·lic. Tot seguit, l’amic Lluís Calderer
va repassar, amb un rigor històric contrastat i documentat, l’episodi que va
viure Amat-Piniella el 2 de febrer de 1960 quan, amb motiu d’una modesta Fira
del Llibre en Català que tenia lloc a la plaça de Sant Doménec, va venir a
Manresa per signar exemplars de la seva novel·la, publicada quatre anys abans.
Aquell dia, Amat-Piniella va ser increpat per un conegut dirigent falangista i
obligat a abandonar la ciutat, a la qual, almenys públicament, no tornaria mai.
A
pilota passada, m’adono que en la presentació, que a la vegada volia ser un
acte de desgreuge cap a l’escriptor manresà més important del segle XX, s’hi va
escaure un altre tipus de continuïtat: la literària. En un mateix espai
coincidíem tres generacions d’escriptors locals. Evidentment, el centre de
l’acte va ser Joaquim Amat-Piniella, representant d’aquella generació d’autors
que van accedir al món de les lletres amb certa normalitat en bona part gràcies
a l’ambient cultural de la República; escriptors que durant aquell període van
convertir-se en joves promeses de la literatura catalana i per als quals
l’arribada de la guerra va representar un trencament sobtat i traumàtic de la
seva projecció; escriptors que, tanmateix, malgrat les dificultats associades a
la repressió, l’exili o, com en el cas d’Amat-Piniella, l’horror dels camps de
concentració, van continuar escrivint, i ho van continuar fent en català.
Gràcies a escriptors com Amat-Piniella (o Espriu, o Calders, o Rodoreda, o
Vinyoli...), una nova generació (la dels qui van començar a escriure als
seixanta i als setanta, representada aquell dia per Lluís Calderer) va comptar
amb uns referents vius a l’obra dels quals aferrar-se per recuperar la normalitat.
Us imagineu què hauria pogut passar si, desenganyats, els autors de la
generació d’Amat-Piniella haguessin abandonat l’exercici de la literatura en
català?
Els de la meva generació,
que –si no del tot, almenys en bona part— ja vam anar a escola en català, ho
hem tingut més fàcil. Per això és tan important que no oblidem (i que no ho
oblidin, tampoc, els de la generació més jove) la transcendència social i
cultural de la fidelitat que, cap al seu poble i la seva llengua, van mantenir
aquells escriptors de la generació que Joan Fuster qualificava de
“sacrificada”. Cal recordar que avui la literatura catalana té la mala salut de
ferro que té gràcies al fet que, als anys quaranta i cinquanta, hi va haver un
conjunt d’autors que, sense renunciar a la qualitat literària, van (i aquí, per
força, hem d’acabar citant Espriu) “salvar-nos els mots”.
(Article publicat a Regió7 el dia 11 de maig de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada