Adaptar-se

                Als anys setanta, quan anava a l’escola “nacional” d’Alpicat –que després va ser batejada amb el nom de l’il·lustre doctor Manuel Serés—, a l’hivern feia un fred que pelava. No sé si en feia gaire més del que fa ara, però el cas és que aleshores, quan les temperatures descendien sota zero, els xiquets passàvem tantes hores al carrer que les mans se’ns omplien de penellons i la gelor de l’ambient penetrava a dins d’aquelles aules de vidres prims i sostres alts, sense calefacció. Aleshores, a dins de l’aula, l’únic aparell per escalfar era una petita estufa que fèiem funcionar amb pinyola, una mena de conglomerat oliós que no era altra cosa que les restes de la premsada d’olives. Recordo haver anat al molí de la cooperativa agrària a buscar-ne un sac, amb algun company, per alimentar el caliu. I recordo, com si fos ara, l’aroma oliosa de la pinyola en consumir-se. No recordo, en canvi, que ningú es queixés.

                                  

                A la segona dècada del tercer mil·leni, els centres docents estan dotats de sistemes de calefacció. Les queixes, però, són permanents. Uns, sense treure’s la jaqueta, diuen que tenen calor i els altres, amb màniga curta, es queixen de fred. Si un dia s’espatlla un radiador, sembla que el món s’acabi. Si està engegat i aquell dia fa més calor de la que es preveia, sembla impossible de suportar. I cada vegada són més els alumnes i pares que se sorprenen que no hi hagi aire condicionat a les aules per suportar les temperatures del maig i del juny.

                Sostinc que és impossible que la raça humana hagi degenerat en tan poc temps i que, per tant, els joves d’avui no són tan diferents, en essència, als joves de fa trenta, quaranta, cinquanta o cent anys. Però no puc deixar de constatar, després d’haver recorregut ja la distància que va d’una generació a una altra, alguns canvis importants que, des del meu punt de vista, han anat en detriment de la bona predisposició que qualsevol ésser humà hauria de tenir per adaptar-se a l’entorn a fi de propiciar la bona convivència amb els altres. Qui n’és, però, el culpable, d’aquest canvi d’actitud dels joves que es manifesta en la incapacitat de suportar determinades incomoditats? Qui els ha acostumat a satisfer els desitjos tan bon punt es presenten? Qui els ha permès que interrompin les converses? Qui ha deixat que diguin impertinències en públic i, a sobre, els ha rigut les gràcies? Qui els ha fet entendre que poden anar al lavabo en el mateix moment que els en vénen ganes o beure sempre que tenen set? O que poden obrir la finestra quan tenen calor sense pensar que al seu veí potser podria molestar-lo? Em guardaré prou d’aventurar una resposta a cap d’aquestes preguntes perquè em temo que qui no la sàpiga és perquè, en realitat, tampoc no la deu voler saber.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de maig de 2013, i també al Pou Digital)