Els versos d'en Vilamala

                Manresà de Folgueroles o folguerolenc de Manresa? Fa de mal dir. Diria que ni el mateix Joan Vilamala, autor del recull Cançons, auques i badalls (Pagès, 2013), sap quin és el qualificatiu que més li escau. A la coberta el veiem, dibuixat per Jaume Gubianas, com un joglar que canta just davant del monument a Jacint Verdaguer que hi ha a la plaça de l’església de Folgueroles. A la solapa, en canvi, sobre l’apunt biogràfic, Vilamala apareix retratat amb la Seu de Manresa al fons. I és que, en el fons, Joan Vilamala ha clavat les seves arrels al Bages però no ha abandonat mai un vincle profund amb els seus orígens osonencs, que el lliguen intensament amb la figura i l’obra de l’inevitable mossèn Cinto. 

                Més a prop de la transparència engrescadora de la poesia popular que de l’espessor de la poesia hermètica, a cavall entre el Verdaguer més popular i el Rector de Vallfogona més lúdic, Cançons, auques i badalls és una antologia dels milers de versos que Vilamala ha escrit, publicat i cantat al llarg de més de quaranta anys. A la primera part hi trobem els textos que l’autor va escriure per al grup Esquirols, del qual va formar part des de l’inici, el 1970, fins a la dissolució, l’any 1985. Hi ha cançons d’aquelles que han esdevingut patrimoni de tots els catalans, com “Fent camí” o “Conte medieval”, que encara es canten als esplais, als caus o a les escoles, però també un grapadet de textos inèdits. Com assenyala Jordi Estrada al pròleg, “en aquestes cançons, escrites a cavall dels darrers anys del franquisme i els primers temps de la democràcia, ens parla de llibertats individuals i col·lectives, de la lluita i l’esperança, dels ideals i les reivindicacions”. Aquest to reivindicatiu és també en altres cançons i, sobretot, en el conjunt de balades que Vilamala va escriure per al disc Història de Catalunya en cançons 2.0, amb música de Toni Xuclà, i que van ser incorporades al musical Trifulkes de la Catalana Tribu. La segona part presenta una petita mostra d’una de les activitats a les quals Vilamala s’ha lliurat amb més intensitat durant els últims anys: la confecció d’auques de setze, vint-i-quatre o quaranta-vuit quartetes. N’hi ha només una desena del parell de centenars que, si ens ve de gust, podem trobar il·lustrades al web www.auques.cat. I la tercera part del llibre, potser la que inclou textos més desconeguts, està composta per cinc mostres d’allò que Vilamala en diu badalls (a partir de l’expressió popular “lo badall no ment: son, gana o enamorament”, que el diccionari Alcover-Moll situa a Manresa): vint breus poemes d’amor dedicats a la seva dona; un recull de “gaiterades”, versos circumstancials publicats a la revista manresana El Pou de la gallina amb el pseudònim lo Gaiter del Calders; deu nadales que, en algun cas, no abandonen el to de la reivindicació catalanista; una versió particular del Ball d’en Serrallonga; i quinze sonets sobre el pas del temps.

                Cançons, auques i badalls certifica la capacitat versificadora d’un Joan Vilamala irònic i sorneguer, crític i burleta, defensor de la llengua i del país. Però també apareix el Vilamala tendre i enamorat, o aquell que, sense abandonar un estil molt pròxim, transparent i popular, reflexiona sobre la vida, la mort i el caràcter fugisser dels dies.

(Article publicat a Regió7 el dia 25 de maig de 2013)