Activisme literari a Manresa

Se sap que Josep Maria Planes, jove intel·ligentíssim i esperit inquiet que va ser assassinat l’any 1936 per haver dit les coses pel seu nom, ironitzava sovint sobre el tarannà excessivament discret i poc ambiciós (en matèria cultural i política) dels manresans. Va anar a viure molt aviat a Barcelona –el rovell de l’ou d’aquella Catalunya republicana il·lusionant—, i és possible que no acabés d’entendre que alguns amics seus, com Joaquim Amat-Piniella, es quedessin a Manresa i renunciessin a les oportunitats que oferia el Cap i Casal.

El cas, però, és que a Manresa, durant aquells anys, existia una activitat cultural considerable i els joves intel·lectuals tenien ganes de modernitat. En revistes i diaris com Ara, El Dia, L’Om o Ciutat, per exemple, Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Baptista Claret o Josep Martí Farreras parlaven de jazz, de política, de cinema, de teatre i, fins i tot, publicaven textos avantguardistes. És l’època en què Evarist Basiana formava part del grup Art Nou i Anselm Corrons promovia la Mostra d’Artistes Manresans. Darrerament, les efemèrides ens han portat a recordar les figures de Josep Maria Planes i, sobretot, Joaquim Amat-Piniella, i s’ha reivindicat el paper actiu que van tenir durant el període republicà. Si hi ha, però, un escriptor que va retratar Manresa amb una mirada lúcida, fresca i carregada d’ironia va ser el joier Vicenç Prat a Un llibre verd (il·lustrat, justament, per Anselm Corrons).

Avui, encara en plena eufòria per l’èxit del festival Tocats de lletra, amb els actes de l’any Amat-Piniella per concloure i amb la Nit de Santa Llúcia a la vista (això per no parlar d’iniciatives com, per exemple, la segona edició del projecte que reunirà prop d’una quarantena de narradors de la Catalunya central a primers d’any), Manresa és, com aleshores –i malgrat les estretors econòmiques del moment—, una ciutat amb una vida literària que es pot qualificar, com a mínim, de notable. Així i tot, segur que trobaríem més d’un manresà que, davant d’aquesta reivindicació que no amaga un pessic de cofoisme, no podria evitar-nos una mirada condescendent.

(Article publicat al número de novembre de 2013 de la revista El pou de la gallina)