“A
la ciutat es parla del temps als ascensors. Als pobles se’n parla sempre i cada
dia”. Aquesta afirmació tan encertada –al costat de moltes altres, que poden
arribar a fer saltar la llagrimeta a més d’un lleidatà nostàlgic del passat
camperol— l’he llegit en el minuciós retaule de la vida rural segarrenca durant
la postguerra titulat La marinada sempre arriba (Columna,
2013), del periodista Lluís Foix, que, fill d’una humil família de pagesos, va
viure a Rocafort de Vallbona fins als setze o disset anys i que, en aquest
llibre i amb una prosa deliciosa, ofereix un mosaic de records al voltant del
món de la seva infantesa, la seva –com,
al capdavall, la de tots— autèntica pàtria.
És
cert. A qualsevol poble ponentí, i sobretot entre els pagesos o els qui ho han
estat, les converses sobre el temps no sempre són banals. De fet, no ho són
gairebé mai. Tots els qui ens hem criat en un entorn rural on de la clemència o
inclemència climatològica depenia, per a una part important dels veïns, poder
recollir el fruit de l’esforç (físic i econòmic) de tot un any; els qui hem
vist com una pedregada deixava trinxades les pomes, les peres i els préssecs de
tot un terme, poc abans de la collita; els qui hem patit en veure com les
temperatures descendien per sota dels quatre graus davall de zero en una nit de
primavera i, l’endemà, hem esberlat una pera incipient per, desolats, trobar-li
el cor negre i sense vida; els qui hem menat el tractor per entre un tou espès
i opac de boira a l’hivern, o sota un bat de sol roent al bell mig de la
canícula; els qui hem estat testimonis de com la manca de pluges assecava els
sembrats, o com l’excés d’aigua els ofegava i aplanava les espigues; tots els
qui, en fi, hem viscut –com Lluís Foix— la infantesa en la ruralia lleidatana,
no podem parlar del temps climatològic sense dotar el nostre discurs amb una
pàtina de transcendència.
Des
que, fa una colla d’anys, els passos professionals em van dur a viure a la
Catalunya central, i, per tant, vaig deixar Alpicat –per bé que amb un retorn
periòdic, més o menys quinzenal—, les converses telefòniques amb els de casa
mai no s’acaben sense haver repassat la climatologia d’un lloc i de l’altre.
Que si aquí plou i, en canvi, allà bufa el vent; que si avui no hem vist el sol
en tot el matí, però cap al migdia ha acabat traient el cap rere la broma; que
si el fred no és normal tan avançada com està la primavera... És un tipus de
conversa amb més afecte que contingut, és cert, de parlar per sentir-se la veu,
però vull pensar que també conserva un pessic del pòsit antropològic del món
que em va veure créixer.
Quan
coincideixo amb algú a l’ascensor, en canvi, no sé mai què dir.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada