Novel·la (històrica?)

            La setmana de l’onze al setze de novembre, a l’esplèndida sala Moragues del flamant Born Centre Cultural de Barcelona, va tenir lloc la primera edició de les jornades divulgatives “Barcelona Novel·la Històrica”, un seguit de conferències, col·loquis i activitats diverses al voltant d’aquest gènere narratiu que atrau els lectors des del segle XIX i que els últims anys (a Catalunya, com arreu) està vivint un moment dolç.

            Com no podia ser d’altra manera –tenint en compte el procés que viu el país, la proximitat del tricentenari i el marc on es desenvolupaven les jornades— l’edició d’enguany ha estat marcada per les obres de ficció que s’han creat al voltant dels fets del setge de Barcelona el 1714. Part del protagonisme el van aclaparar escriptors que han recreat aquell moment, com Alfred Bosch i, sobretot, Albert Sànchez Piñol. Al llarg de la setmana, van passar per l’escenari de la sala Moragues historiadors com José Enrique Ruiz-Domènec, Josep Maria Solé i Sabaté o Agustí Alcoberro i, especialment, un gran nombre d’autors que han conreat el gènere històric: Maria Carme Roca, Coia Valls, Lluís Anton Baulenas, Lindsey Davis (a qui es va atorgar el premi internacional Barcino), Jordi Sierra i Fabra, Santi Baró, Martí Gironell, Jordi Molist, Carles Terès, Francesc Miralles, Jordi Mata o un servidor, que, al costat de José Luís Serrano i Alfonso S. Palomares, el divendres 15 de novembre vam fer de teloners a la superestrella en què, gràcies a Victus, s’ha convertit Albert Sànchez Piñol, que va intervenir en una taula rodona on l’acompanyaven el conseller Mascarell i el diputat David Fernàndez.

            A Palomares, a Serrano i a mi ens va tocar debatre sobre la pertinència d’afegir l’etiqueta “històrica” al substantiu “novel·la”, i he de confessar que el debat va ser força enriquidor. L’etiqueta és un embolcall que pot ajudar el lector que va a la llibreria amb unes expectatives; però, en el fons, siguin del gènere que siguin, les novel·les tracten dels grans temes universals: l’amor, la mort, les lluites de poder, etc. D’altra banda, quina novel·la no és, o no pot ser llegida, com a històrica, si, en el fons, en qualsevol text narratiu hi trobem un document sobre un moment de la història, encara que sigui l’actual? Potser la primera gran novel·la històrica de la nostra literatura va ser Tirant lo Blanc, que recreava el setge de Rodes i la invasió de l’imperi grec per part dels turcs, i que, a més, també podria ser considerada com una novel·la eròtica, de costums, militar... i que, en aquest sentit, com va assenyalar Vargas Llosa, podria qualificar-se de novel·la total.

Si hagués de quedar-me amb una conclusió, però, em quedaria amb la reflexió que el valor literari d’una novel·la no depèn del gènere al qual pertany: hi ha novel·les de gènere (històriques, policíaques, de terror, de ciència-ficció...) amb un gran força literària (Memòries d’Adrià, Fahrenheit 461, El falcó maltès,...), i d’altres d’una gran mediocritat (gran part de la producció d’Agatha Christie); de la mateixa manera que hi ha bones i males novel·les entre aquelles en què s’evita cap etiqueta de gènere i s’aplica l’adjectiu de “literàries”. Sovint, és l’excés de pretensions literàries de l’autor el que fa caure una novel·la en el ridícul.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 23 de novembre de 2013)