"La clau de volta"

                L’any del centenari de Joaquim Amat-Piniella ha servit per reivindicar la figura d’aquest escriptor manresà, però sobretot per recuperar la seva obra, més enllà de la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich. Gràcies a la iniciativa de la modesta editorial mallorquina Ensiola s’han reeditat novel·les que feia mig segle que estaven descatalogades, i han aparegut un parell d’obres que restaven inèdites: un recull de relats, Retaule en gris (Bromera), del qual ja em vaig ocupar fa un temps; i la novel·la La clau de volta (Club Editor), que ha sortit fa molt poc i a la qual vull dedicar aquesta “Lletra de batalla”.

                Si K.L.Reich és el testimoni de l’home compromès que, després d’haver viscut l’horror concentracionari, es veu amb el deure de denunciar-lo al món, La clau de volta, en canvi, és la història de l’home que fuig de la realitat, un bevedor que ha dimitit de qualsevol compromís i responsabilitat moral. Són dues novel·les, doncs, molt diferents, gairebé oposades, i tanmateix estan escrites, totes dues, pel mateix autor, un Joaquim Amat-Piniella a qui, al capdavall, totes dues novel·les defineixen. Perquè Amat-Piniella va ser l’home compromès que denunciava l’infern nazi, i va ser també l’home decebut que, al cap dels anys, es va tancar en ell mateix, desenganyat, fins a deixar d’escriure. Amat-Piniella va ser l’home que va sobreviure a cinc anys d’ignominiosa reclusió en un camp d’extermini, i va ser també l’home que, a la Barcelona del franquisme, no va recuperar mai més del tot la llibertat.

                La clau de volta, que devia ser escrita entre 1959 i 1963, exhibeix, un cop més, el pessimisme gris que recorre bona part de les pàgines omplertes per Amat-Piniella durant els anys cinquanta i seixanta, i amplia, potser amb més ofici que mai, la galeria de personatges grisos, avorrits del món, solitaris, perdedors, irresponsables i bevedors que trobem en altres novel·les de l’autor, com Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) o La ribera deserta (1966), i també en molts relats de Retaule en gris (2013) escrits, segurament, als anys cinquanta. La clau de volta aporta, potser, el més desencantat de tots els personatges d’Amat, el Julià, un jove burgès, fracassat i turmentat, que es passa les nits als bars, entre gent de mal viure (“necessitat d’anar d’un bar a l’altre, sense parar, com per una condemna bíblica. Asseure’s davant d’una rastellera d’ampolles com davant d’un mur de lamentacions, i viure cara endins, gràcies a l’alcohol, una vida més acolorida que la que li oferia la serenitat”), fins que un accident ho canvia tot. Ben pocs personatges se salven de caure, poc o molt, en la mesquinesa i, després de tot, potser el qui exhibeix una major integritat moral és, justament, el més cínic, el Julià, que fuig a la recerca de la llibertat i afronta l’acceptació de la pròpia solitud amb un missatge d’esperança, adonant-se “que la immensa solitud que l’envoltava i el profund silenci regnant havien aconseguit encalmar-li l’esperit”. Al capdavall, tanta desolació es veu compensada per una ombra d’optimisme (“si la vida no tingués un sentit o altre, si el món fos únicament un femer, no ens hi aferraríem així”) que propicia que no s’abandoni del tot la recerca d’”una clau de volta que faci robusta la construcció que és cadascú”.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de novembre de 2013)