Absència

Al Ramon Nadal, que enguany no hi serà

                D’aquí a tres dies serà Nadal. La il·luminació, els pessebres i l’infame anunci de la loteria fa setmanes que ho anuncien. A mi, tot això de l’esperit nadalenc, l’ornamentació kitsch de cases i carrers, la lluminària hortera i, sobretot, la felicitat imposada, m’atabalen una mica. No és pas que no m’agradi, però em sento com si no anés amb mi. Com quan veus una festa on tothom s’ho passa bé i penses que t’hi agradaria ser, però saps que si hi fossis t’hi sentiries fora de lloc.

                Potser, de tot el que envolta aquestes festes, l’espai on millor em sento és el de la sobretaula dels dies de Nadal i Sant Esteve. Parents a qui fa temps que no veus i amb qui cada any (amb la mateixa cordialitat, això sí) acabes discutint sobre els mateixos temes; la mestressa de casa que pateix per si ha trobat el punt adequat de sal en els galets, si ha farcit prou els canalons o si la taula estava ben parada; neules que es treuen quan tothom ja està ben tip i es mengen per pura golafreria; canalla que corre i xiscla fins que algú, tip de sentir-los, decideix que juguin en una altra banda; l’ampolla de bon licor, ben guardada durant l’any, que només es treu en aquestes ocasions; una partida de botifarra ocasional i intergeneracional; les bombolles del xampany (al vi escumós nadalenc mai no li podré dir cava); la conversa alternativa dels fumadors proscrits que, des de fa uns anys, hem de sortir al terrat a satisfer el vici perquè el discurs (i la llei) antitabac ha calat a fons en la mentalitat dels no fumadors i, sobretot, dels exfumadors... i el que cadascú hi vulgui afegir del seu propi retaule nadalenc.

                A totes les sobretaules, però, s’hi sent l’absència dels que en algun moment hi van participar i ja no hi són. Per això, en aquestes trobades, recordem, amb un somriure nostàlgic, anècdotes de padrins i oncles que ens han deixat i a qui potser els més petits ja no recorden o no han conegut. És més dur, en canvi, quan l’absència és recent; quan aquell a qui ara has de recordar seia al teu costat tot just fa un any i, després d’un bon àpat, parlàveu dels plans de futur... L’absència és sempre insubstituïble, però el dol és especialment dur durant el primer any, perquè cada moment és el primer sense aquella persona: els primers sants i aniversaris, la primera Festa Major, el primer Tots Sants i, és clar, el primer Nadal. És cert que amb el record, durant la sobretaula, aconseguirem fer un xic presents els éssers estimats que ja no hi són, però sabem que el record sempre serà insuficient i que, per tant, a alguns, enguany ens tocarà un dinar de Nadal cobert amb una pàtina de tristesa que mirarem de compensar amb un somriure especialment nostàlgic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de desembre de 2013)