La revolta de Fígols

                A primers de l’any 1932, els miners de la conca de l’Alt Llobregat van engegar una vaga revolucionària amb l’esperança que s’estengués arreu de Catalunya, com una taca d’oli. A Fígols, una colla de miners i filadores van proclamar el comunisme llibertari i, durant uns dies, hi onejà la bandera negra i vermella. Quan va intervenir l’exèrcit –per ordre del govern de la República—, la revolta es va acabar amb una dura repressió. Alguns miners foren detinguts, empresonats i, en alguns casos, fins i tot deportats a l’Àfrica.

              Ara que s’apaga la memòria dels últims testimonis d’aquests fets, aquell episodi ha estat recuperat pels Amics del Teatre de Cercs, que han tingut l’encert d’encarregar a l’escriptor Jordi Cussà (traductor, narrador, poeta i dramaturg) un text que, com tots els de l’autor, desborda talent. L’obra –Fígols, 1932: la revolta— es va estrenar el proppassat 30 de novembre al Cine-Teatre Sant Corneli, de Cercs, i es va poder veure, també, al Teatre Municipal de Berga el dia 14 de desembre. Per qui tingui curiositat de conèixer l’obra, l’editorial berguedana L’Albí –qui, si no?— ha publicat el text de Cussà, que també la codirigeix. I hem de celebrar aquesta publicació perquè en la seva faceta com a dramaturg, amb prop d’una vintena d’obres de teatre, Jordi Cussà mai no n’havia vist cap en forma de llibre.

                Fígols, 1932: la revolta és, a banda d’una bona peça dramàtica, una lliçó d’història destinada als qui pensen que cal recuperar aquest episodi però també, i especialment, cap als qui pensen que “remoure la història no serveix per a res”. Ens parla de l’anarquisme durant la República, d’una època en què “les vagues eren (···) una declaració de guerra social”, d’uns dies en què el somni del comunisme llibertari va ser possible, d’una colla d’obrers (miners i filadores) que, potser amb un xic d’ingenuïtat utòpica, van creure que podien començar una revolució. Treballadores de la colònia Carme –com l’Eulàlia o la Mercè— i miners com el Just, el Cisquet o el líder Manuel Prieto, emprenen una aventura que no pot acabar bé. Al final, coneixerem el destí dels personatges gràcies al recurs escènic on diversos personatges llegeixen o dicten cartes que es van intercanviant. A més, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un text de Cussà, les escenes, farcides de diàlegs vius i àgils, estan esquitxades de poesia i dels jocs de paraules tan propis de l’autor de Berga: “només en traurem un pa de fam i una bota de misèria”, “una bona bresca de gresca fresca”, “perdre-hi ous i mamelles”, “què més piula, la Pia?”.

Jordi Cussà, que ha evolucionat ideològicament cap a l’independentisme (fins i tot va publicar una novel·la, A reveure, Espanya, on dissenyava, quan això que ara en diem el “procés” era una esperança tot just incipient, la seva versió del camí cap a una Catalunya lliure), no pot dissimular una certa simpatia per les tesis anarquistes o, si més no, per la lluita obrera: “La socialdemocràcia i el capitalisme de rostre humà, com ells ho diuen –comenta el professor, alter ego de Cussà, en una classe que apareix al principi, al mig i al final de l’obra—, no van pas néixer del bon cor d’empresaris i governs, sinó de la lluita i el sacrifici d’homes i dones com el Manuel Prieto”.

(Article publicat a Regió7, el dia 21 de desembre de 2013)