Em costa entendre perquè
agrada tant sentir com canten en català coneguts artistes que ho fan
habitualment en castellà. El cas, però, és que fa gràcia. Tret de casos
excepcionals i remarcables, generalment són interpretacions més voluntarioses
que reeixides, on les “ll” es converteixen en “i”, les “e” àtones es
transformen en “a”, les esses són totes sordes i les “t” finals desapareixen.
Cada any, per exemple, el disc de la Marató aposta per aquesta fórmula a fi
d’obtenir més ressò. I se’n surt, la qual cosa legitima el procediment. Perquè
als catalans, tan acostumats a sentir-nos minoria acomplexada, ens agrada veure
com la gent d’altres dominis lingüístics fa l’intent, encara que sigui puntual
i circumstancial, d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquest territori. Moltes
vegades, fins i tot, és entre els propis catalanoparlants que ens indultem tota
mena de barbaritats lingüístiques amb la justificació que l’important és l’ús
del català, més que no pas la qualitat.
Ja hauria de formar part
d’un passat de transició cap a la normalitat lingüística l’època en què es
valorava, per damunt de qualsevol exigència purista, la voluntat d’utilitzar
una llengua que durant molts anys havia estat maltractada i minoritzada i, com
a mostra d’agraïment a aquesta bona voluntat, es perdonaven tots els
castellanismes lèxics, fonèticis i gramaticals. Amb l’esforç n’hi havia prou i,
per això, hem hagut d’aguantar, durant dècades, discursos institucionals,
declaracions formals o entrevistes a famosos, que ens han fet sentir vergonya
aliena. Tot això, però, en un país normal, amb una llengua (o dues, tant se
val) normalitzada, hauria de formar part del passat. El que passa és que encara
som lluny de poder considerar que l’ús del català està tant normalitzat, a
Catalunya i a la resta del territori lingüístic, com el castellà. Alguna cosa
falla quan portem trenta anys sentint polítics, periodistes, esportistes o
empresaris maltractant el català amb una impunitat només comprensible fins a cert
punt. Tothom es posaria les mans al cap si aquestes personalitats fessin el
mateix quan s’expressen en castellà.
I això, que passa a Catalunya, també passa al País
Valencià i a les Illes on, no fa massa, vam tenir l’oportunitat de presenciar
un dels episodis més ridículament patètics que s’han viscut en un Parlament
d’expressió catalanoparlant quan la consellera d’Educació i Cultura balear, Joana
Maria Camps (del Govern de José Ramon Bauzà, el mateix que ha intentat bandejar
el català de tota mena d’àmbits), llegia un text que algú li havia escrit en
castellà i que, amb tota probabilitat, havia estat passat pel traductor del
Google. Camps va referir-se a l’informe internacional PISA (Program for
International Student Assessment), que avalua el rendiment escolar dels
adolescents en diversos països, anomenant-lo –agafeu-vos fort!— informe
TREPITJA. No, no és cap acudit dolent. És més: es veu que la susdita consellera
(d’Educació i cultura, no ho oblidem!), després d’haver protagonitzat aquest
episodi, que la posa en evidència i pren una especial rellevància tenint en
compte el càrrec que ocupa, no ha dimitit i amb prou feines ha demanat
disculpes. I això sí que faria riure, si no fos tan greu.
(Article publicat a Regió7, el dia 7 de desembre de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada