Abans de morir...

                Des de finals de juny, la vintena de metres del mur situat a la cantonada entre el Passeig de Pere III i el carrer Primer de Maig de Manresa, el que hi ha entre la xurreria Alba i el quiosc-cafeteria Tòtem, està decorat amb els missatges que tot de persones anònimes van deixant en completar una frase que comença “Abans de morir vull...”. Deixant de banda que, amb el temps, la cosa ha anat degenerant, potser és agosarat afirmar que llegint el mur un es pugui fer una idea de quins són els desitjos de la societat. Francament, m’ha semblat que (per la lletra, pel to i, sobretot, pel tipus de desitjos) una part molt alta dels missatges són d’adolescents o, si més no, gent força jove. Els qui voldrien ser feliços –així, sense concretar res més— guanyen per majoria, però n’hi ha molts que es conformen amb un viatge o amb un intercanvi de fluids corporals. Durant l’estiu, en van parlar el Pep Garcia (en aquest diari) i l’Anna Vilajosana (al Pou Digital). Van explicar d’on surt la iniciativa i van lloar el projecte.

                Sense menystenir-lo, permeteu que em mostri un xic escèptic amb el resultat. A mi, sincerament, m’agradaria més veure un mur on, més que no pas la gent jove, escrivissin desitjos aquells a qui el temps que queda per viure és objectivament inferior al temps viscut. És a dir, persones grans, que són les úniques amb prou perspectiva per revelar-nos allò que realment val la pena. Demanar desitjos quan un té tot el temps del món al davant és molt fàcil, i és normal que l’autor es deixi dur per l’ímpetu de l’edat i acabi fent peticions d’una frivolitat tan bàsica que, sovint, acostumen a limitar-se a la satisfacció fisiològica més primària. Fer-ho, en canvi, quan sabem que el futur –i, per tant, el temps per acomplir els desitjos— se’ns escapa de les mans, porta a peticions (o, més aviat, lamentacions) més profundes i sinceres.

                La infermera australiana Bronnie Ware va treballar, durant una colla d’anys, fent cures pal·liatives a gent que havia decidit morir a casa. Hi va conviure entre tres i dotze setmanes, les últimes en la vida dels pacients. Ware va comprovar que, en aquelles circumstàncies, l’escala de valors que mantenim al llarg dels anys canvia de forma sensible abans de fer el darrer badall. Segurament, si féssim completar la frase “Abans de morir vull...” a persones a qui queden poques setmanes de vida, apareixerien missatges com “haver estat fidel a mi mateix, i no a allò que els altres esperaven de mi”, o bé “haver tingut temps lliure per dedicar a aquells a qui estimo”, o bé “haver expressat els meus sentiments amb honestedat”, o bé “haver conservat els bons amics”, o bé “haver-me permès ser feliç”. Són missatges més de balanç que d’esperança, i hem de suposar que allò que hi apareix és el que realment pot donar sentit a l’existència. Allò que és cabdal durant una etapa de la nostra vida, passa a tenir una importància molt relativa quan arriba l’hora de passar comptes.

Està molt bé marcar-se objectius, per arrauxats que siguin. Però, no ens enganyem: a les portes de la mort, ningú no es lamenta de no haver guanyat un premi Nobel, no haver viatjat a l’altre cap de món, no haver-se tatuat el cul, haver follat poc o no haver-ho fet amb segons qui.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 de setembre de 2014)