Les llavors del silenci, d'Àlvar Caixal

            Aquest estiu he ensopegat amb una novel·la força peculiar. Per l’argument, hom podria interpretar que es tracta d’un text de caràcter històric: guerra civil, Brigades internacionals, lluita contra l’oblit, recuperació de la memòria... I, en canvi, pel to, des del principi el lector s’adona que és davant d’un relat intimista, d’una força lírica incontestable. Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, que l’any passat va guanyar el prestigiós Premi Sant Joan, és una d’aquelles novel·les que s’ambienten en una època convulsa per, en realitat, retratar la convulsió interna dels personatges. S’aparta, també, de la narració linial clàssica habitual en la novel·la història i se situa en diferents plans temporals i espacials. Hi ha dues històries paral·leles que acaben coincidint. D’una banda, s’explica la història d’uns brigadistes britànics que van venir al lluitar per la llibertat l’any 1936, i sobretot les cartes que un d’ells va escriure a la seva estimada abans de desaparèixer, l’any 1938, al front d’Aragó. De l’altra, la llavor que van sembrar aquells homes i dones durant la Guerra no aflora fins al cap de gairebé setanta anys, on alguns personatges, anglesos i catalans, faran descobriments que canviaran les seves vides. El personatge amb una dimensió més profunda és l’Alfred, un home marcat pel caràcter ambigu i hipòcrita del seu pare mort (“L’Alfred s’avergonyia del seu pare, primer perquè havia estat un vencedor sense raó, després perquè al final havia triat ser un vençut sense memòria”), que, ja gran i guiat per la intuïció, viatja l’any 2002 fins a Shipton-under-Wychwood, al sud-oest d’Anglaterra, per trobar-se, sense tenir-ne plena consciència, amb els seus propis orígens i la seva pròpia essència. Però també té molta força el personatge de Madeleine, d’una profunda tristesa.

            Les llavors del silenci tracta de l’oblit, de la memòria, del passat, de la maldat, de l’amor i de les arrels; de com, sense saber-ho, podem arribar a heretar culpes i deutes. Amb un estil que es manifesta a cavall entre el realisme líric i la fantasia carregada d’imatges oníriques, Àlvar Caixal ha bastit una obra on els detalls, sovint paisatgístics, prenen una gran importància (“la senyor Tavistock es va posar bé les ulleres amb muntura de pasta, però va mirar per damunt dels vidres gruixuts, cosa que l’obligava a abaixar el cap i semblar més rabassuda del que realment era”, “el sol tot just era una promesa de llum incipient, una claror tènue i badoca que jeia al darrere dels núvols que s’estenien per llevant”, “El vent que baixava de les muntanyes escampava per la vall olors de falgueres i de mel, perfums de flors salvatges, essències velles que es fusionaven, un punt agosarades, amb la flaire tendra de les magnòlies del jardí”).

            Tot i l’argument carregat de pinzellades detectivesques, doncs, no es tracta d’una novel·la per passar les estones vagaroses de l’estiu sinó que més aviat l’aconsellaria per a una lectura atenta de tardor.

(Una versió més curta d'aquest article va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2014)