Actualitzar la normativa

                El debat cíclic entre els qui voldrien que la normativa s’adeqüés al “català que ara es parla” i els qui defensen una normativa que preservi un català més genuí, que a finals dels vuitanta i principis dels noranta va traduir-se en la polèmica entre “heavies” i “lights”, ha ressuscitat, ara, amb la publicació del llibre Canvi d’agulles (RBA, 2015), en què deu filòlegs (alguns també creadors) reflexionen, d’una manera que m’ha semblat força constructiva i assenyada, sobre la necessitat que la normativa del català s’acosti una mica més a l’ús real.

                Màrius Serra fa una valoració global sobre la necessitat i les possibilitats de canviar la normativa per acostar-la, en alguns casos, a la realitat. Magí Camps aporta algunes propostes per facilitar l’ortografia, que voldria més intuïtiva. Ricard Fité apunta propostes concretes de canvi en la sintaxi (reducció a “l’hi” d’algunes combinacions de pronoms febles com “la hi” o “li ho”) i valora positivament les incorporacions lèxiques dels darrers anys al diccionari, així com el paper dels llibres d’estil d’alguns mitjans o dels diccionaris que no són el DIEC. Pau Vidal se centra en condemnar la doble negació (“Mai no”), que considera interferida per l’espanyol. Ernest Rusinés analitza la situació actual entre partidaris de la comunicació i partidaris de la genuïnitat, assegura que el codi gramatical que ens regeix és massa antic, es remet a la bibliografia publicada sobre qüestions de llengua mal resoltes o no resoltes i planteja qüestions d’ús corrent que queden fora del codi. Rudolf Ortega se centra en la normativa de la dièresi i fa una proposta per eliminar-ne una part. Albert Pla Nualart s’inspira en la figura de Joan Solà (a qui, de fet, està dedicat el llibre), repassa alguns criteris que han de portar a millorar la sintaxi normativa, defensa la idea d’entendre la “correcció com a adequació al registre”, i renega de la voluntat fabriana de crear un estàndard a partir de barrejar dialectes. Enric Gomà denuncia algunes mancances inexplicables en el DIEC (el diccionari de l’Institut). Agustí Mas fa un retrat sociolingüístic d’Andorra i demana que l’IEC prengui en consideració els “andorranismes”. Finalment, Ramon Solsona se centra en les dificultats del català escrit (literari) per reflectir la llengua oral i col·loquial, i reivindica el “geni del català popular” dels avis, “connectats amb l’ànima profunda de l’idioma”.

Al llibre hi predomina el sentit comú. Les propostes no es presenten com a plantejaments unilaterals. Cada autor, de fet, es fa responsable únicament del que diu en el seu article, sense valorar el que diuen els altres. El llibre, al capdavall, només vol activar el debat, donant per fet que l’última paraula l’ha de tenir l’IEC.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de maig de 2015)