Quan,
a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent
sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats,
diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies)
i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena
d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia
Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara
simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels
principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia
estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels
defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de
castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament
espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier
Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el
2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de
Ciutadans).
Com
que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis
Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos
àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta
paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un
llibre molt interessant, titulat Canvi
d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia
experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació
literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors
en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest
Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres
activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom
en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta
vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més
civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.
Un
pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions
que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la
necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen
a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit
comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària.
A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a
qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és
membre de la Secció Filològica de l’IEC.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada