Tradicions

No cal haver estudiat antropologia per adonar-se que a les nostres tribus, si bé antigament l’origen de la majoria de costums i rutines socials es perdien en la memòria de les generacions més velles, en el món canviant i globalitzat d’avui tendim a consolidar, a una velocitat de vertigen, modes i costums que, al cap de pocs anys, tothom considera tradicions. Els nostre fills diran que el Halloween s’ha celebrat tota la vida, mentre nosaltres plorem per la castanyera que, com qui diu, els nostres padrins no coneixien. Al capdavall, per més que els pobles ens aferrem a qualsevol costum i l’elevem a la categoria d’ancestral, sempre hi ha un origen. Ens agrada presumir de conservar les tradicions i no sempre recordem que aquestes tradicions qui sap si un dia, no massa llunyà, van ser una simple moda (potser d’origen foraster) que va esdevenir costum i que, amb el temps, ha arrelat. La distància que va del costum sobrevingut a la tradició ancestral és tan prima que no deixa de comportar alguns riscos per a les tradicions que es remunten realment als orígens culturals d’un poble.

Els turistes que visiten la costa catalana o fan un creuer que s’atura a Barcelona estan convençuts que una de les tradicions més arrelades en aquest país és anar de tapes, degustar “montaditos” o menjar paella infecta i beure amb canyeta sangria de vi barat en un local amb terrassa on els cambrers xampurregen totes les llengües tret de l’autòctona. Quan deuen tornar al seu lloc d’origen segur que presumeixen, amb aire de mundologia, de la seva immersió en la gastronomia local “autèntica”.

Els pastissers són un dels gremis professionals que més ha contribuït a consolidar, adaptar i, fins i tot, crear tradicions recents. Les mones de pasqua (que fa cent anys no eren res més que un ou pintat) i els panellets (que han modificat formes i gustos per arribar a tots els paladars) en són exemples clars. I que me’n dieu, del pa de Sant Jordi? Una mena de coca quadribarrada que a les pastisseries venen, des de la primera diada que el van comercialitzar, com a tradicional?

Segur que avui molts dels lectors d’aquest suplement fan una calçotada. N’hi haurà que, fins i tot, embolicaran un grapat de cebes dolces escalivades amb els fulls del diari que acompanya el dominical. Anar al camp o al restaurant, mascarar-se les mans, sucar els calçots a la salsa (tothom sap i és profecia que el secret dels calçots és la salsa) i aixecar-los ben amunt per, amb una ganyota ridícula, fer-los baixar gola avall, s’ha convertit en un costum arreu de la geografia catalana i ja es parla de les “tradicionals” calçotades. Sembla que ho haguem fet tota la vida quan, en realitat, fins fa una vintena d’anys era una pràctica del tot excepcional.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 d'abril de 2015)