L'univers de Sònia Moya

El passat onze d’abril vam presentar, a la llibreria Papasseit, el darrer poemari de Sònia Moya: Plutó. L’autora va recitar, davant d’una concurrència entusiasta, uns quants poemes del recull, acompanyada per la guitarra del seu company Pau Ruiz. A un servidor li va tocar el paper d’introduir l’acte amb un simulacre de presentació. Presentar un llibre de poemes no és gens fàcil. De fet, era la primera vegada que ho feia. He presentat moltes novel·les, algun llibre d’història, reculls de contes i, fins i tot, la novel·la d’algun poeta, però de llibres de poemes, fins aquell dia, encara cap ni un. Parlar de l’autora i del conjunt de la seva obra hauria estat absurd, comptant que a les presentacions el públic acostuma a saber-ne més coses que tu. Llegir alguns poemes en veu alta només m’hauria posat en evidència. Això ja ho faria, i molt bé, la pròpia autora. No es tractava, tampoc, de fer una anàlisi interpretativa dels textos perquè seria una pallissa per a l’auditori i perquè el llibre compta amb un bon pròleg d’Anna Aguilar-Amat .

Què podia dir, doncs, de Plutó, sense que sonés acadèmic, redundant, frívol o avorrit, i que, al mateix temps, sonés prou personal i servís d’alguna cosa? Vaig acabar per comentar impressions i sensacions que havia tingut en llegir el llibre. Com ara que m’agrada la musicalitat de la poesia de Sònia Moya, que, en certa manera, ens retorna als orígens de la creació poètica, perquè està pensada per ser dita. O bé que comparteixo l’interès per la inexactitud de les coses aparentment exactes. Moya ha canviat la gramàtica per l’astronomia, dues ciències que tenen l’ordre com a finalitat. Però, de tots els planetes, estrelles i constel·lacions, se centra en Plutó, aquell pobre planeta que la comunitat científica va decidir que era massa petit i que tenia una òrbita massa irregular per ser considerat planeta i van acabar per desnonar-lo del Sistema Solar.

També m’agrada l’estil enjogassat amb què Sònia Moya planteja temes transcendentals, com la pèrdua de la innocència, la condició femenina i, sobretot, la recerca de la identitat. A Plutó hi ha més dubtes que conviccions i hi ha, també, la redescoberta d’un mateix des de noves perspectives. Plutó és ple de miralls, ulls i ulleres per mirar-se. Les metàfores s’apuntalen en la vida quotidiana (diu que planxa els vestits de sota la pell o exfolia el moll dels ossos per rentar-se les venjances), en l’astronomia (el mateix Plutó n’és el principal exemple), en la botànica (el salze, l’escorça, les arrels...), en l’arquitectura (de vegades es veu a ella mateixa com una casa) o, fins i tot, en la meteorologia (com al poema Clariana, en què es veu com si fos un mapa del temps, “sota els aires de l’anticicló” i amb “borrasques mal resoltes”).

Plutó és el llibre d’algú que ha madurat i es refugia en el record, en la seguretat del paradís perdut dels primers anys de vida. Perquè algú que, com Sònia Moya, no va descobrir fins als 10 anys que els reis són els pares (cosa que confessa en un dels poemes), és algú que s’aferra a la infantesa. El viatge a Plutó és, a més, un viatge a l’univers d’una poesia per sentir (amb l’oïda i amb el cor) més que per llegir. És l’univers dels planetes imperfectes. És l’univers de Sònia Moya.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 d'abril de 2015)