El
calafí Josep Maria Solà, un dels integrants més implicats en el col·lectiu
Narradors Centrals, acaba de publicar, a l’editorial berguedana L’Albí, un
tríptic narratiu titulat Un salt al blau:
tres relats exigents, de gran profunditat intel·lectual, que estan farcits
d’ironia, de referències literàries i de pinzellades íntimes. Un triple salt
mortal. Una peça d’orfebreria literària aconsellable especialment per als
amants de les arriscades experiències introspectives.
El
llibre engega amb un sonet de Miquel Desclot, dedicat a Solà, sobre la solitud
amb què els humans ens enfrontem a la vida i sentim, cansats, com a prop nostre
Ícar cau a l’aigua poc després d’emprendre el vol (com en el quadre de Brueghel
el vell que apareix a la coberta).
La primera narració, Carta, és una carta al pare (mort vint
anys enrere) amb evidents i manifestes reminiscències kafkianes. És una carta
d’amor, però un amor ple de matisos, perquè “en el fons, no estimem algú sinó
que estimem contra algú”, i serveix al narrador per fer una anàlisi (amb bona
dosi de determinisme) d’una manera de ser i d’estimar molt de terra endins,
molt de l’Alta Segarra i d’aquest món de grans contrastos que és la ruralia
catalana. S’hi descriu un amor que passava per tractar els pares de “vostè”,
per no expressar sentiments en públic, per demanar-ho tot a la mare bo i sabent
que l’última paraula la tindria el pare. Un amor que provenia d’un temps en què
la sexualitat havia estat fortament reprimida. En el fons, el text és un cant
rebel contra l’”alexitímia”, l’analfabetisme sentimental que el protagonista ha
heretat. Al capdavall, després d’haver recordat que no va plorar en la mort del
pare, es demana si “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per
substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament?”
El segon relat es titula Tango, i té forma de conferència. Aquí,
el jo narratiu (que parla en una segona persona del plural carregada de
significat) continua el seu viatge vertical fent una reflexió sobre la relació
amb el sexe d’una generació educada en la contenció, a la qual aquest tema
“sempre ens ha fet por”. S’embranca en un bosc de citacions literàries
(Margarit, Borges, Estellés, Sales, Dickinson, Rimbaud, Ferrater,...) per
resoldre que el sexe està relacionat amb la mort, i que tot gira al seu
voltant.
Finalment, Salt,
està dividida en set parts (cadascuna de les quals encapçalada per un verset
d’una coneguda cançó de bressol anglesa: “One for sorow, Two for joy...”) i
parla d’un naufragi, el del guia d’un museu de Brussel·les, a qui les llàgrimes se li
barregen amb la pluja cada matí, i que cada dia ha d’explicar el quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de
Brueghel el Vell, a tot de colles de turistes que són incapaços de respondre al
crit: “Nas de barraca!”. Cansament, dolor, grisor, por, absència, enyorança,
llunyania i record condueixen (entre versos de Hölderlin i d’Auden, i en aquest
cas també d’una cançó dels Manel) a un salt final, un salt al blau (al blau del
mar de la memòria i al blau del cel de, potser, l’esperança), que arrossega el
lector una mica més a prop –oh, miracle de la literatura!— del coneixement de
la pròpia naturalesa.(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 de març de 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada