Polifonia postsoviètica

               Sovint he parlat del valor de la ficció narrativa com a eina de coneixement. Acostumo a defensar que la ficció és la millor manera d’aprofundir en la comprensió d’aquells racons de la naturalesa humana més difícils d’analitzar des del punt de vista racional. En resum: acostumo a sostenir que allò que explica una bona novel·la no es pot explicar de cap altra manera. Aquest principi, que fins ara només m’havia qüestionat amb la lectura d’un bon dietari o d’unes sucoses memòries, he vist ara com trontollava amb la lectura d’un llibre extraordinari. Es tracta de Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx. L’autora bielorussa, flamant guanyadora del Premi Nobel de literatura, demostra que en la classificació per gèneres encara no està tot dit i fa un pas més per desdibuixar la línia que separa la ficció de la no ficció. Temps de segona mà no s’assembla a cap llibre que hagi llegit abans. Presenta un complet mosaic  de testimonis de l’etapa postsoviètica (fruit de centenars de converses que Aleksiévitx ha mantingut al llarg dels anys) i, segons com, pot semblar un llibre d’història, o un exercici periodístic, o un assaig polític. Però no és res de tot això. És bona literatura, d’aquella que grata entre els plecs essencials de l’ésser humà. De fet, es pot llegir com una mena de gran novel·la polifònica; perquè quan la no ficció es converteix, com passa aquí, en literatura d’alt voltatge, també pot assolir la càrrega humana i artística d’una bona novel·la. Transcendint de llarg el seu paper de periodista, i amb un virtuosisme narratiu envejable, Aleksiévitx (que va créixer en un entorn rural on dominava l’oralitat) aconsegueix trencar els límits amb què sovint el testimoni es troba davant del llenguatge, davant del fet d’haver d’expressar una realitat amb paraules. La vida es converteix en paraules i, alhora, les paraules prenen vida. Per separat, els testimonis són colpidors. En conjunt, prenen una força que penetra l’ànima del lector, el qual, quan n’acaba la lectura, té la sensació d’haver assistit a l’única experiència que li podia donar una idea més o menys aproximada de com és en realitat la societat postsoviètica. És, com s’apunta en l’epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo, “literatura que utilitza la realitat com a matèria primera per descobrir sentits més profunds i perdurables”.

(Article publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març de 2016)