La guerra del Pep

                Tot comença el dia 3 de setembre de 1981, a un parell de setmanes d’engegar el curs escolar. L’acció té lloc a Ullastrell, a prop de Terrassa. El narrador, que es diu Pep Puig, explica des de l’actualitat el que diu que li va passar aquells últims dies de vacances. Mentre juguen a cuca amagar, la Sara Amat desapareix i, després que tothom l’hagi buscat pel poble, el Pep la troba a la seva habitació, amagada. El protagonista, doncs, en plena preadolescència, es troba a l’habitació la noia amb qui somiava cada nit abraçat al coixí. Al seu parer, la Sara Amat era “bonica, no lletja com deia la gent, sinó preciosa. Si voleu rara, però preciosa”.

                Aquesta és l’arrencada de La vida sense Sara Amat, la novel·la de terrassenc Pep Puig que va guanyar la darrera edició del Premi Sant Jordi, i que, sota el paraigua d’Òmnium Bages, presentarem dijous vinent, dia 10 de març, a la llibreria Parcir de Manresa.

                A partir d’aquí, en una història més carregada de gestos que d’accions, anem coneixent la timidesa, les indecisions i els dubtes del protagonista, que, com diu ell mateix, “era un noi d’abans, innocent, bon nen, una mica enze” i assistim al fet que “sense saber-ho, aviat es començaria a clivellar, lentament hi anirien apareixent escletxes i reguerols que em permetrien mirar esbalaït a l’altra banda”. El detonant del canvi és la figura i la personalitat de la Sara, una noia que ja hi és, a l’altra banda: descarada, atrevida, atea convençuda, malparlada, lectora, que sap que els adults guarden secrets. Una noia a qui el poble se li ha fet petit i que troba que a dins de la novel·la Guerra i pau, que llegeix mentre viu amagada, hi deu “bategar més vida que en el poble sencer”. Al llarg dels deu dies que passaran plegats, la Sara acompanyarà el Pep en aquest pas transcendental de travessar la porta que condueix a fer-se gran, a preparar-se per anar a la guerra, perquè, com li diu la Sara, “tu també hi hauràs d’anar algun dia, a la guerra, si no, mai et faràs un home de debò”. I és que fer-se gran, segons aquesta versió del procés, seria com tenir la noia dels teus somnis amagada a l’habitació. Perquè “l’adolescència no ve definida tant per un estat temporal com sobretot per un estat interior”.

Com he llegit en algun lloc, Pep Puig deu ser un dels pocs escriptors catalans que no ha estudiat filologia. Potser per això aconsegueix fer allò tan complicat d’explicar coses complexes amb un llenguatge transparent tot mantenint un to d’honesta, deliciosa i sàvia sensibilitat. La vida sense Sara Amat està escrita amb una senzillesa que no esquiva reflexions ben profundes. Així, per exemple, llegim, a través de la mirada d’un noiet de dotze anys, que “la mort, al costat de la vida, era el pensament més terrible de tots. Sobretot perquè, a diferència de la vida, no semblava que hagués de tenir fi. Era això el més terrible de la mort: que no s’acabava mai.” Una senzillesa que es deixa portar per fortes dosis de nítida i poètica simbologia, d’ironia gens maliciosa, de fantasia que sembla tocada pel realisme màgic, de saviesa vitalista. Una novel·la que ens transporta, inevitablement, al moment en què –cadascú a la seva manera— vam travessar la porta que comunicava la infantesa amb l’edat adulta.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 5 de març de 2016)