Llengua còmoda

 

No sé si el suplement de cap de setmana d’un diari és l’espai més adient per fer aportacions conceptuals al camp de la sociolingüística, però és la plataforma de què disposo per transmetre allò que se m’acut i em sembla interessant. Per això crec que ha arribat l’hora de difondre un concepte que darrerament em ronda pel cap. Es tracta de «llengua còmoda» i, si es vol, del seu revers inevitable: «llengua incòmoda».

La llengua còmoda seria aquella a la qual els parlants d’una llengua minoritzada canvien en situacions en què perceben que l’ús de la llengua pròpia els pot generar incomoditat, encara que, sobre el paper, totes dues llengües tinguin la mateixa consideració legal. El canvi de la llengua incòmoda a la llengua còmoda, doncs, és un pas inevitable –un pas més— en el procés de substitució lingüística, un procés que pot avançar amb més rapidesa o amb més lentitud, però que avança inexorable fins al reemplaçament definitiu. Si una llengua es percep com a incòmoda, és perquè n’hi ha una altra, de més poderosa (el poder sempre resulta còmode) que aspira a ocupar el seu espai d’ús. Aleshores, per justificar el canvi, apareixen nocions tronades i aparentment equidistants com «lengua común», i justificacions de pa sucat amb oli com ara «así nos entendemos todos». Us sona, oi?

La llengua còmoda és la que utilitzen per defecte molts cambrers, comerciants o funcionaris de finestreta quan no identifiquen la llengua del receptor. És la que fan servir els qui volen caure bé a les xarxes socials. És la que fa escandalitzar tothom quan algú no la parla amb total correcció i fluïdesa. És la que aprèn qui va a viure allà on és oficial, encara que n’hi hagi una altra que també ho sigui. En canvi, la llengua incòmoda és la que s’evita quan no hi ha la seguretat absoluta que el receptor l’entendrà. La que s’amaga per no semblar obtús i provincià. La que no passa res si es parla malament perquè prou fan alguns parlants només pel fet d’usar-la i encara gràcies. La que no cal aprendre quan es va a viure al territori d’on és pròpia perquè ja n’hi ha una altra en què, perquè ningú se senti incòmode, tothom s’adreçarà al nouvingut.

Desafiar la incomoditat i mantenir-se en la llengua pròpia (tot intentant fer sentir còmode l’interlocutor) és, en aquests contextos d’ús lingüístic, un acte de militància que pot contribuir a millorar lleugerament la situació de la llengua minoritzada. Però no es pot demanar que la majoria de parlants practiquin aquesta actitud, perquè, no ens enganyem, els parlants no parlen per militància, sinó per comunicar-se.

En situacions d’igualtat legal (però no social) de dues llengües, la incomoditat lingüística pot ser un dels factors decisius en el procés de substitució.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de setembre de 2024)

Per molts anys!

 

A finals d’agost, l’amic Josep Tomàs Cabot va fer anys i alguns dels qui el visitem habitualment el vam anar a veure. N’ha fet noranta-quatre, que és una edat de la qual, quan s’hi arriba, val la pena presumir. I Tomàs Cabot hi arriba físicament força limitat (fa anys que no surt de casa i arrossega certes xacres que li impedeixen participar en la vida cultural de la ciutat i del país), però mentalment lúcid, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, gairebé renaixentista, i amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xoquen amb els dels seus contertulians i amics. Sempre, això sí, conserva la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguem amb alguna de les seves idees, no podem més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que tenim accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista, novel·lista, melòman, amb un gran coneixement d’història i una sòlida formació científica, Tomàs Cabot és un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure biografies històriques (com la de Felip II) i novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

L’ocasió sempre és bona per reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la Narrativa catalana completa, de Josep Tomàs Cabot, publicada per l’Albí, és a l’abast de tothom.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2024)

Llengua i mercat

 

L’ús del català com a eina de creació artística no és una qüestió de mercat. Des de fa dècades, i mal que ens pesi, és més aviat una qüestió lligada a l’arrelament cultural de l’artista o a una certa militància lingüística. Tots els qui escrivim en català –i encara més els qui hi canten o hi actuen— hem hagut de respondre més d’un cop a la pregunta «per què no ho fas en castellà, per arribar a més gent?». És una pregunta enganyosa, perquè, d’entrada, si bé el mercat és més gran, també ho és la competència. D’altra banda, la pregunta mostra el clàssic prejudici supremacista d’aquell a qui mai se li acudiria demanar, a un artista que s’expressa en castellà, perquè no ho fa en anglès o en xinès, que són llengües amb un mercat encara més gran. I, encara, no hem d’oblidar que la creació artística consisteix en expressar el món de l’artista, que només pot sonar autèntic si s’expressa en la llengua pròpia d’aquest món, la que parla amb aquells a qui estima, la que va aprendre de petit, aquella en la qual pensa...

Té mercat, però, la llengua catalana?

En el llibre Personal i transferible (Empúries, 2023), el dietari que Raimon va escriure a principis dels anys vuitanta, el cantant de Xàtiva escriu, a l’entrada del 21 de novembre de 1983, a propòsit de les companyies discogràfiques: «el mercat català és molt més reduït que la seva població. No hi ha proporció entre població i mercat. Ells pensen, amb raó, que també en castellà arriben als Països Catalans, i que en segons quins indrets dels Països Catalans, arriben més fàcilment en castellà que en català». Aquesta afirmació, al cap de quaranta anys, té una vigència absoluta i alarmant. Raimon es demana per què encara hi ha gent que canta en català i ho atribueix a raons cíviques i artístiques. I conclou: «Si aquestes raons cíviques i artístiques no són compartides per un públic suficientment ampli com perquè el cantant en català pugui viure del seu ofici, es pugui guanyar la vida cantant, llavors la desaparició d’aquests cantants en català es farà inexorable».

Al cap dels anys, un té la sensació que les campanyes i subvencions institucionals, si bé són imprescindibles per compensar les dificultats que ha de superar la música, el teatre o la creació literària en una llengua minoritzada, només serveixen per allargar l’agonia. Mai no podrem competir amb una llengua com el castellà, que té al seu favor la maquinària d’un estat poderós. Ens mantindrem fidels al català per raons «cíviques i artístiques», però, si no hi ha un gir inesperat en el guió, em temo que anem de pet a l’extinció. Observeu, si no, en quina llengua consumeixen la majoria de continguts més o menys culturals (música, còmics, sèries...) els joves –i no tan joves— catalans d’avui dia. Són faves comptades!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2024)

Planes (el relleu)

 

Al juliol va fer cent anys que Josep Maria Planes va publicar el seu primer article i diverses entitats de Manresa van promoure el cicle «Cent anys llegint Planes» per reivindicar la figura i l’obra del periodista, assassinat dotze anys després d’aquella primera publicació i silenciat durant moltes dècades.

Un d’aquests actes va ser la taula rodona «Josep Maria Planes, un referent per al periodisme literari i d’investigació», moderada pel veterà Eduard Font i amb la participació dels joves periodistes Pep Corral, Anna Hernàndez i Aleix Solernou. S’hi van dir coses molt interessants sobre com devia ser fer de periodista fa cent anys i què representa ser-ho ara, es va destacar la vigència de l’obra de Planes i se’n va reivindicar la lectura. Però el missatge més important de l’acte crec que va ser el mateix cartell de participants: tres periodistes que ronden la trentena, la mateixa edat que tenia Josep Maria Planes quan el van assassinar. Que els periodistes joves continuïn interessats en l’obra del manresà demostra que la seva obra continua viva i, sobretot, que la seva recepció té relleu.

Fa disset anys, en motiu del centenari del naixement de Planes, es va recuperar la figura de Planes des d’uns quants àmbits: l’editorial Proa va reeditar molts dels seus textos, TV3 el va fer aparèixer com a personatge en una docusèrie, se’n va publicar la biografia definitiva de Jordi Finestres, Quim Aloy va engegar una pàgina web que s’ha anat convertint en el principal referent documental sobre l’escriptor i es van muntar uns quants actes i taules rodones per recordar-lo. Més tard accediria al saló de plens de l’Ajuntament com a manresà il·lustre.

L’any 2007, quan tot això passava, Corral, Hernàndez i Solernou eren uns marrecs que encara no havien sentit a parlar d’un conterrani que havia estat un dels periodistes més ben considerats del seu temps. De fet, potser encara no sabien que estudiarien periodisme. Que avui, 2024, hi hagi gent jove interessada el l’obra de Josep Maria Planes és un glop d’esperança que fa pensar que potser aquesta obra es continuarà llegint, com a mínim, durant cent anys més.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2024)

El lloc i el moment

 

És difícil avaluar el present. És difícil valorar la importància del que estem vivint. No podem saber si una vivència, per intensa que sigui, tindrà repercussió en el futur, és a dir, si ens canviarà la vida.

Quan Joan Salvat, aleshores director del 30 Minuts, l’any 1996 va demanar a Carles Porta que dirigís un reportatge sobre els conflictes i crims al voltant de la muntanya de Tor, poc devia pensar-se el periodista de Vila-sana que al cap de trenta anys encara hi seria i que, entremig, bona part de la seva trajectòria estaria condicionada, directament o indirectament, per aquell documental. Si aleshores Porta no hagués treballat a TV3, o bé si el seu accent ponentí no hagués influït en la decisió d’enviar-lo al Pallars per proximitat geogràfica i cultural, no hauria aprofundit en el tema i avui potser ja ningú recordaria qui van ser Palanca i Sansa, ni l’assassinat d’aquest darrer.

El 30 Minuts (Tor, la muntanya maleïda, 1997) va tenir molta audiència quan es va emetre. L’experiència de la investigació, gravació, muntatge i èxit del programa va marcar de tal manera Carles Porta que l’any 2005 va publicar el llibre Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana), on n’explicava els detalls. En va vendre tants com va voler. Més tard va publicar un altre llibre sobre el cas d’un crim al Pirineu (Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí, 2012), que el va consolidar com un dels especialistes més solvents en la narrativa de no-ficció, i més concretament en aquest gènere anomenat «true crime». El 2018, just abans de començar a emetre el programa radiofònic Crims (que s’ha convertit en un referent del gènere i ha disparat la popularitat de Porta, sobretot des que va fer el salt a la televisió), ja va fer un pòdcast de vint-i-cinc capítols sobre el cas de Tor i enguany, com és sabut, TV3 ha estrenat, amb una producció espectacular i un gran èxit d’audiència, Tor. Foc encès, una sèrie documental de vuit capítols que actualitza el cas amb nous testimonis i reconstrueix la investigació amb detalls inèdits. El cas de Tor, doncs, ha condicionat bona part de la vida professional de Carles Porta, que ha sabut jugar les cartes i ha interpretat a la perfecció l’interès que desperta, des de fa uns anys, el periodisme sobre crims reals, tant de ràdio com de TV. Sap que per fer funcionar aquesta mena d’històries cal ser bon periodista, però també bon narrador. La realitat no supera la ficció, però sovint la imita. I això fascina el públic, àvid de bones històries carregades de sang i misteri que, si són reals, afegeixen un pessic de morbo a l’experiència.

El 1996, Carles Porta es trobava en el lloc i moment adequats. Va descobrir el filó del «true crime» i no ha parat d’explotar-lo amb èxit.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de setembre de 2024)

Creure

 

La pràctica religiosa del cristianisme fa temps que està en crisi en el món occidental. Fa anys que les esglésies s’han anat buidant, els casaments civils i les parelles de fet substitueixen el matrimoni cristià i en els rituals de pas cada vegada hi ha menys concurrència. En l’Alpicat de la meva infantesa pocs xiquets faltaven a la missa de diumenge (fins i tot alguns hi fèiem d’escolans), la moral imperant no contemplava els aparellaments que no estiguessin beneïts per Déu Nostre Senyor, tots vam fer la comunió i la majoria, fins i tot, vam confirmar-nos. La idea d’una força superior divina servia (i encara serveix) per explicar tot allò que no tenia resposta. Ara bé, una bona colla dels qui ens vam criar en aquest ambient catòlic i apostòlic després vam anar a viure en parella sense estar casats, no hem batejat els fills i ens declarem obertament ateus o, els més prudents, diuen que són agnòstics. Molts dels nostres fills ja no coneixen bona part dels rituals cristians, ni l’estructura d’una missa, ni es plantegen l’existència d’un déu que jutja quines ànimes se salvaran i quines seran condemnades.

Desempallegar-nos de rituals i creences fonamentats en la fe religiosa pot semblar un avenç des del punt de vista de la ciència. El que ara no té explicació, potser d’aquí a uns anys, uns segles o (si la humanitat encara aguanta) uns mil·lennis, en tindrà. Bé que abans del boom dels meteoròlegs molts fenòmens climàtics s’explicaven per la voluntat i l’acció divines. I és cert que encara hi ha qui participa en processons per demanar que plogui. Fa cinquanta anys hi hauria anat tothom.

Els avenços científics han demostrat que tot, tard o d’hora, acaba tenint una explicació raonable. Però la naturalesa humana no sempre està a l’altura de les circumstàncies i té la necessitat de satisfer preguntes amb respostes immediates. Així, si no sabem com explicar determinats avistaments d’objectes voladors, si ens costa d’entendre com s’ho devien fer els egipcis per construir piràmides o dreçar monòlits gegantins, si som incapaços de treure l’entrellat d’algun fenomen geològic o atmosfèric..., en comptes de pensar que algun dia un científic trobarà una explicació plausible, tendim a imaginar que hi ha una força superior que ho controla tot. I en temps de crisi de fe religiosa, com la que viu actualment el món occidental, busquem altres explicacions igualment fantasioses. I és aleshores que apareix el fenomen curiós d’aquells que descarten, per absurda, l’existència d’un déu totpoderós i en canvi contemplen la possibilitat que la intervenció d’una força extraterrestre superior (de la qual, naturalment, tampoc no tenen cap constància) sigui l’explicació de tot allò que avui resulta inexplicable.

Al capdavall, potser necessitem creure en alguna cosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'agost de 2024)

Dignificar els morts

 

Quan es va acabar la guerra, molts dels qui havien lluitat o s’havien significat en el bàndol republicà i no havien aconseguit passar la frontera van ser detinguts. Desenes de milers van acabar en camps de concentració de presoners. Un d’aquests camps era el de la Seu Vella de Lleida. L’historiador Gerard Pamplona calcula que hi podrien haver passat fins a 7000 presoners. Fa poc, gràcies al treball de Joan Ramon Segura i Marisa Bendicho, s’ha trobat i s’ha fet pública una llista amb més de 4000 noms.

Les condicions del camp de la Seu eren lamentables. Alguns hi van morir. I un d’aquests morts va ser Joan Colom, avi de l’escriptor capelladí Joan Pinyol. Des de fa anys, Pinyol es dedica a difondre la seva lluita per treure l’avi del Valle de los Caídos i tornar-lo a casa, a Capellades. Joan Pinyol sabia que l’avi havia mort al camp de presoners de Lleida, però fins fa uns quinze anys es pensava que les despulles continuaven a la fossa comuna del cementiri de la ciutat, on en un primer moment havia estat enterrat i on la seva filla (la mare del Joan) duia flors de tant en tant. Fins que, gràcies a les aportacions de la historiadora Queralt Solé, va descobrir que el cadàver del seu avi, després de ser exhumat amb nocturnitat i secretisme, a principis dels anys seixanta va ser dut al gran mausoleu de l’horror franquista, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, sense demanar permís a la família, per acompanyar el botxí responsable de la seva mort. Des d’aleshores, ha remogut cel i terra per treure l’avi del lloc ignominiós on està enterrat. Ha fet front a tota mena de traves tècniques i a la falta de voluntat política. No s’ha rendit. Tampoc no se n’ha sortit, de moment. Ha promogut actes de denúncia i entrevistes als mitjans, s’ha relacionat amb associacions i familiars de víctimes, va aconseguir que l’any 2013 TV3 fes un Sense Ficció, dirigit per Montse Armengou, a partir del seu cas, i va publicar un llibre amb el mateix títol que el documental: Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar, 2019). Al llarg de quinze anys, Pinyol ha disfós la seva lluita arreu, fent presentacions del llibre per tot Catalunya; fins i tot va dur-lo als EUA i, darrerament, aprofitant que n’ha aparegut la versió castellana –¡Te sacaré de ahí, abuelo! (Postmetropolis, 2024)—, es dedica a escampar la causa també per localitats espanyoles.

Les ferides que va deixar la guerra fa vuitanta-cinc anys continuen obertes. Sembla que els qui hi haurien de posar remei esperen que es curin soles. Hi han aplicat sofisticades campanyes de maquillatge, però tots sabem que només es poden curar amb actes de recuperació de la memòria col·lectiva, assumpció de responsabilitats i restitució de la dignitat. Alguns, com Joan Pinyol, no defalleixen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2024)

Del "cogut" a l'"endolçar"

 

Enguany vaig fer de vigilant en el exàmens de la selectivitat i em va tocar corregir un bon grapat d’exàmens de llengua catalana. Crec que la prova era prou senzilla, si més no per als alumnes que no fan gaires faltes d’ortografia, tenen una expressió escrita prou correcta i han aprofitat poc o molt les classes de batxillerat. Així i tot, sempre hi ha algun detall que els examinats troben difícil i, quan surten de la prova, de seguida se n’exclamen i comencen a compartir-ho a les xarxes.

Aquest cop, l’anècdota va protagonitzar-la el participi del verb «coure». Havien de completar la seqüència «Aquestes mongetes són crues. No s’han ... prou». La meitat o més van ser incapaços d’omplir el forat amb la paraula «cuit» i aquella mateixa tarda es va fer viral un vídeo on entrevistaven alguns dels qui sortien de la prova i tots coincidien que havien escrit «cogut». I, efectivament, corregint les proves he trobat que aquesta ha estat una de les solucions més populars.

No és pas un d’aquells errors que fan que ens esquincem les vestidures tot vaticinant la mort de la llengua. N’hi ha d’altres de molt més alarmants. Tinc la sensació que aquesta mena d’errors són producte de la variació diacrònica: amb el temps, la llengua evoluciona, va canviant i es produeixen variacions d’una generació a una altra. Ja em va passar fa uns anys, quan havien de fer un derivat de «carn» per completar la frase «va cometre l’assassinat amb traïdoria i...». En aquell moment, quan vaig veure la prova, vaig pensar que la solució era fàcil: «acarnissament», però quan va ser l’hora de corregir les proves i vaig veure que el 90% l’havien espifiat, vaig deduir que els adolescents desconeixien aquest mot perquè, si bé els nascuts fins als anys vuitanta vam créixer informant-nos a través de mitjans (orals o escrits) on tot sovint es parlava de crims comesos amb «traïdoria i acarnissament», els joves d’avui s’informen a través del consum trepidant de continguts que ofereixen les xarxes, on l’acarnissament no deu aparèixer. De fet, juraria haver llegit en algun lloc que als menors de 25 anys els resulta cada cop més difícil d’entendre el llenguatge periodístic dels mitjans tradicionals.

A aquest mateix fenomen pot atribuir-se també un altre error freqüent a la prova de català de les PAU d’enguany. Alguns alumnes van resoldre que «endolçar», en comptes d’«endolcir» (que deu ser una paraula que els resulta estranya), és el derivat normatiu de «dolç». El que no es pot atribuir a la variació diacrònica, en canvi, és que un percentatge molt alt d’estudiants, que coneixien la forma correcta del derivat, escrivissin «endolçir», demostrant que ignoren la norma ortogràfica que diu que mai no hem de posar una «ç» davant de «i» o «e». Això s’arregla estudiant la normativa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2024)

Aprendre

 Estiu. Un altre final de curs. En el meu cas, ja en són trenta com a docent. Aviat està dit! Trenta cursos que em donen certa perspectiva i vull pensar que un xic d’autoritat. Trenta cursos en què m’he dedicat de gust a aquesta feina (com encara penso fer uns quants anys més), i al llarg dels quals sempre he defensat que –parafrasejant Gregorio Luri— és millor un bon mestre que un bon mètode.

Els docents que tenim força més vida professional al darrere que per endavant, aquells que fa anys que ens dediquem a bregar amb alumnat de secundària, no podem evitar, encara que sigui de tant en tant, enyorar l’època en la qual tothom tenia clar què havien d’aprendre els adolescents quan anaven a l’institut. No dic que creguem que aquella època fos millor, però sí que aleshores tot era més fàcil de gestionar, perquè tenir les responsabilitats clares sens dubte en facilita l’execució. Tampoc no dic que aquesta feina hagi de ser fàcil, ni tan sols que abans ho fos, però sí que ho era més que ara, en aquest mar de rúbriques, competències clau, indicadors d’avaluació per competències transversals, dimensions i àmbits d’aprenentatge en què avui estem immersos els qui ens dediquem a l’ofici apassionant que és la docència.

En aquests trenta anys hem anat d’un extrem a l’altre. Hem passat d’un temps en què es parlava d’ensenyament, a un altre en què s’està parlant, sobretot, d’educació; d’un temps en què l’única responsabilitat del professorat de secundària era transmetre uns continguts, a un altre en què el benestar emocional de l’alumne s’ha convertit en l’eix del procès d’educació i aprenentatge; d’un temps en què el professor amb prou feines se sabia el nom dels alumnes, a un altre en què en coneix l’arbre genealògic; d’un temps en què es treballava amb llibres de text, a un altre en què es fomenta el treball globalitzat a partir de projectes temàtics; d’un temps de suspensos i molt deficients, a un temps de no assoliment; d’un temps de tenir por d’alguns professors, a un altre en què es perd fàcilment el respecte; d’un temps, en fi, en què el programa de cada matèria estava clar, a un altre en el qual s’han anat imposant els continguts transversals i s’han desdibuixat les matèries. No ho critico. Ho constato i, en tot cas, ja serà la societat del futur qui valorarà el resultat dels canvis.

Caldrà valorar, doncs, si anàvem més bé quan ens centràvem en l’aprenentatge d’uns continguts concrets, sense donar importància a l’aplicació pràctica en l’entorn ni tenir en compte l’estat emocional de l’alumne; o bé és millor que l’adolescent participi en dinàmiques grupals, pràctiques, transversals i, si pot ser, divertides, d’avaluació imprecisa i resultat incert.

La idoneïtat, com sempre, segurament seria trobar un equilibri entre els extrems.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2024)

Rellotges

 

Gairebé tota la vida he dut un rellotge al canell. En porto des que el padrí em va regalar el primer quan vaig fer la comunió. N’he tingut uns quants. De fet, acostumo a tenir-ne sempre dos: un de digital, senzill i barat, per quan faig esport o trastejo per casa, i un altre d’analògic, més bo i elegant, per anar arreglat. M’agrada saber l’hora i, si mai em despisto i no me’l poso, em passo l’estona mirant un canell pelat. Se me n’hi van els ulls de manera inconscient. No m’he acostumat a consultar l’hora al mòbil, com fan molts dels meus amics o coneguts. I em temo que ja no m’hi acostumaré. Com a molt, potser algun dia acabi comprant-me un d’aquests dispositius que anomenen smart watches, que és com un mòbil petit amb forma i mida de rellotge i que, naturalment, quan el mires també et diu l’hora. Tinc entès, però, que tenen una autonomia limitada, i això em frena.

De moment, continuaré amb els meus rellotges tradicionals. A banda de ser un complement que defineix l’estil i, fins i tot, la personalitat de qui el duu, com una joia, un rellotge és pràctic. Hi estic tan acostumat, que encara se’m fa estrany que algú no en dugui. De fet, abans que tothom anés amb un mòbil a la butxaca, hi havia gent que demanava l’hora pel carrer a qui duia rellotge, que érem la majoria, la qual cosa obria la porta a una manera més de socialitzar. Un amic de la universitat, fins i tot, va fer un estudi sociolingüístic que consistia a demanar l’hora, pels carrers de Lleida, a persones de diferents edats i sexes per comprovar si la resposta era amb el sistema tradicional del català nord-occidental o central («dos quarts de tres», per exemple) o amb el sistema interferit pel castellà («les tres i mitja»). Aleshores encara hi havia esperança.

Avui dia la gent jove no duu rellotge i difícilment recita l’hora a partir dels quarts. Saben quina hora és perquè han nascut amb un mòbil a les mans. A més, cada cop més tots plegats acostumen a llegir l’hora a partir dels números digitals («les tres trenta»). A les joieries, els rellotges són bàsicament objectes ornamentals, d’un cert luxe, i poques vegades es limiten a dir l’hora, sinó que duen incorporat un GPS, controlen dades de salut i fan ves a saber què més.

No puc evitar d’associar el fet de dur rellotge a la puntualitat. Soc una persona puntual. De vegades, massa. Si pogués recuperar tots els minuts en què m’he hagut d’esperar perquè he arribat a un lloc abans d’hora, i hi afegís els que han passat perquè algú amb qui he quedat arribava tard, calculo que en tindria per viure mitja vida més. No sé si ho vull, però. Al capdavall, quan t’hi acostumes, aprofites les estones d’espera per pensar, i això no és perdre el temps. Em demano si aquells que sempre arriben tard a tot arreu en tenen, de temps per pensar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juny de 2024)

Paperam

 Hi va haver un temps en què no existia internet i trucar per telèfon resultava car. Pagaves per temps de trucada i per distància. Una telefonada de pocs minuts a l’estranger et podia sortir per un ull de la cara. Els progenitors es feien un tip de renyar els fills adolescents quan les trucades a porta tancada s’allargaven més del compte. És per això que, sovint, en aquella època encara ens comunicàvem a través de cartes. Era un temps en què escrivíem llargues missives, amb fotos adjuntes, als parents de l’altra punta del món o a persones a qui havíem conegut i que vivien lluny. Un temps en què enviàvem postals vistoses a familiars i amics quan marxàvem de viatge. Un temps en què fèiem arribar felicitacions nadalenques a un reguitzell de coneguts... i, és clar, un temps en què obries la bústia amb una barreja de neguit i il·lusió perquè sabies que t’hi podies trobar qualsevol cosa. Sembla que parlem de la prehistòria, però en realitat només hauríem de tirar vint-i-cinc anys enrere. Després, amb l’arribada de tarifes planes i la generalització del correu electrònic, vam tenir un moment en què a la bústia només hi trobaves factures i comunicats del banc; a banda, és clar, de la propaganda comercial que aviat vam aprendre a esquivar posant un cartellet de «Propaganda, no. Gràcies».

Avui dia, quan obres la bústia el més probable és que no hi trobis res. De tant en tant, t’arriba una revista a la qual estàs subscrit o d’una entitat de la qual ets soci, o algun comunicat de l’Ajuntament, o un missatge comercial d’alguna empresa a qui vas donar les dades, o la factura d’un operari que renega de les noves tecnologies... i poca cosa més.

Des de fa uns anys visc en un lloc prou aïllat perquè la propaganda de franquícies de menjar ràpid i de grans superfícies passi de llarg. Per això només miro la bústia una o dues vegades a la setmana i sovint la trobo ben buida. Hi ha, però, una excepció: els períodes electorals. Quan s’acosten eleccions, primer t’arriba el comunicat per anunciar-te en quin col·legi i en quina mesa estàs censat. I en els dies posteriors, els de la campanya, no falten mai el plec de sobres de tots els partits, multiplicats per tants majors d’edat com som a casa. El màxim gest a favor de la sostenibilitat és el d’algun partit que només envia un sobre per família. Deuen ser les èpoques en què rebo més correu en paper. Llavors, em demano: si per estalviar paper tothom ha reduït la correspondència, per què els partits polítics la mantenen? De debò hi ha algú que (si no és a les municipals, i encara) es llegeixi algun d’aquells programes? Cal que ens enviïn la papereta a casa si als col·legis n’hi ha tantes de cada partit com votants censats? En fi...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de juny de 2024)

Precocitat centenària

 

Va ser el 19 de juliol de l’any 1924. Per tant, el 19 de juliol d’enguany en farà cent que Josep Maria Planes va publicar el seu primer article signat. El dia anterior havia mort el gran poeta i dramaturg Àngel Guimerà al carrer Petritxol de Barcelona i el jove manresà, que aleshores tenia només disset anys, li va retre el seu particular homenatge a les pàgines del diari El Pla de Bages amb l’article «Guimerà, figura popular».

Naturalment, no és el millor article que va escriure Planes en la seva trajectòria periodística, però ja apunta maneres i, de fet, deixa entreveure l’estil esmolat i espurnejant que va fer dels seus articles, dels seus reportatges i de les seves cròniques noctàmbules, peces a mig camí entre el periodisme informatiu i el geni literari. Hi comença destacant la popularitat de Guimerà («La figura de don Àngel, eternament vestit de negre, amb el seu barret fort, la blanca barba, alt i molt encorbat, com no podent aguantar el pes de tanta glòria, era coneguda per tothom») per, tot seguit, recrear el darrer cop que l’havia vist, a la plaça del Pi, i la reacció devota que tenia tothom quan el veien passar.

Es fa estrany que, amb la sensació que fa quatre dies commemoràvem el centenari del naixement de Josep Maria Planes, ja estiguem parlant del centenari del seu primer article. Com quan a casa, un bon dia, entra un ganàpia per la porta i penses que fa no res aquell tros d’home era una criatura de bolquers. En el cas de Planes, això s’explica per dos motius: perquè el temps passa volant i perquè va ser un escriptor precoç. Era com si tingués pressa per deixar ràpidament petjada, com si sabés que només li quedaven dotze anys per escriure i publicar i sentís la necessitat de començar aviat, als disset anys. Quan, l’agost del 36, el van assassinar, només en tenia vint-i-nou, però deixava com a llegat un llibre extraordinari (Nits de Barcelona) i un gran nombre d’articles i reportatges que encara podem gaudir a través del reculls publicats per Proa (Planes d’esports, Els gàngsters de Barcelona) o de l’espai web memoria.cat/josep-maria-planes/.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2024)