dijous, 24 de febrer del 2011

Cinc notes sobre els Goya



            Primera: La inqüestionable victòria de Pa negre, una pel·lícula rodada en català, en la gala més important del cinema espanyol podria fer pensar en un horitzó de normalitat i entesa. Més aviat, però, em temo que deu ser l’excepció que confirma aquella regla segons la qual les manifestacions artístiques fetes en català són considerades a Espanya (i també a Catalunya, entre el progressisme que tan sovint predica la multiculturalitat) com a subproductes que només mereixen un xic de condescendència. La potent base literària de l’obra d’Emili Teixidor, unida a l’ambició de la productora Isona Passola i de la sensibilitat del director Agustí Villaronga, ha fet possible un film de primera qualitat que no podia ser ignorat per l’acadèmia espanyola del cinema i que caldrà exportar més enllà dels límits peninsulars.
            Segona: La pel·lícula Buried, de Rodrigo Cortés, és més que correcta: un guió sorprenent, una interpretació solvent i, sobretot, una realització impecable que ha superat amb nota el difícil repte de mantenir atent l’espectador sense mostrar res més que el claustrofòbic interior d’una mena de taüt on hi ha enterrat el protagonista. Llàstima que les intervencions del director en recollir el premi fossin del nivell de “Tengo un Goya como una oya [sic]”.
            Tercera: Els premiats es van fer un tip de repartir agraïments a companys de rodatge, cònjuges, pares, fills, avis, cunyats, sogres i néts. Cada cop que algú puja a recollir un premi sembla obligat que faci un exhaustiu repàs de tots els amics i parents sense els quals “aquesta pel·lícula no hauria estat possible”. Diumenge tots van entonar, sense excepcions, la mateixa lletania que, després del tercer premiat, va començar a fer-se insuportable. A més, tot i la gran quantitat de catalans que agraïen l’ajut d’altres catalans (sovint presents a la sala i, per tant, interpel·lats directament), a ningú no se li va escapar ni un mot en una llengua que no fos intel·ligible per a la totalitat dels concurrents. La correcció política va passar, en tot moment, per davant de la naturalitat.
            Quarta: Àlex de la Iglesia no es va mossegar la llengua quan va fer el seu discurs com a president de l’acadèmia i va carregar contra la llei Sinde (sobre la qual es parla molt, però de la qual, en realitat, es diu ben poca cosa) mentre mirava la ministra als ulls. Amb un excés de demagògia, de la Iglesia es va erigir com a defensor d’una nova generació d’espectadors que ja no van al cinema i es miren les pel·lícules a través d’internet, des de l’ordinador.
            Cinquena: L’aparició de l’espontani Jimmy Jump just quan anaven a concedir el guardó al millor actor protagonista va fer més pena que gràcia, certament. Però pitjor va ser el comentari posterior de l’admirat Andreu Buenafuente, assegurant que “como catalán me avergüenzo del imbécil que acaba de salir”. Calia que utilitzés la seva condició de català per mostrar-se avergonyit d’algú altre? Calia que s’avergonyís d’un fet sobre el qual ell no tenia cap responsabilitat? En tot cas, per què no se n’avergonyia com a home? O, encara més, com a representant de la raça humana? Em pregunto si l’aparició d’un friqui amb montera, o amb barret cordovès, hauria fet avergonyir ningú com a espanyol.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al diari Regió 7 el dia 21 de febrer de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada