La bicicleta estàtica

           Si un relat, com deia Faulkner, forma part de l’autobiografia soterrada, més o menys fosca, del seu autor, de tots els reculls de contes de Sergi Pàmies, a La bicicleta estàtica (Quaderns Crema, 2011) és on aquesta realitat autobiogràfica és més transparent.

            Per primer cop, en alguns contes (però no en tots) Pàmies deixa d’amagar-se rere personatges més o menys anònims i distants, rere situacions absurdes o surrealistes, per mostrar-nos algunes pinzellades del que li ha passat els últims anys, sobretot la mort del pare. Les narracions més o menys autobiogràfiques (Quatre nits, El mapa de la curiositat, Les cançons que li agradaven a Lenin, Cent per cent seda natural) adquireixen un lirisme especialment punyent pel fet de saber que ho són. També són, segurament, els millors relats del llibre, fins al punt que alguns dels altres semblen col·locats per facir el recull.

            La bicicleta estàtica, com a objecte, és el símbol d’una etapa de la vida, entre els quaranta i els cinquanta anys, en què t’adones (potser després de comprar-te’n una) que t’has fet un tip de córrer, o de pedalar, per no arribar enlloc. La reflexió sobre el pas del temps, que estova prejudicis i esmola escepticismes, hi és al llarg de tot el llibre, com en el conte La dona de la meva vida, on diu que “entre els càstigs que comporta fer-se gran hi ha comprovar que pots menysprear durant anys el que més endavant acabaràs fent amb tota normalitat”, o que “de totes les coses que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona –de la teva vida o no— no és, ni de bon tros, la més absurda”.

            Com ja he dit, però, Pàmies no renuncia al seu univers més personal, on un personatge pot organitzar una trobada amb si mateix (Benzodiazepina), o una expedició al seu interior (Supervivència). A més, és capaç de distanciar-se dels lectors posant com a protagonistes dels relats a una colla d’animals amb problemes de parella (Un any de gos equival a set anys de persona). Contes on els gestos i els indicis són tan o més importants que les paraules. Fidel al preciosisme estilístic que només s’aconsegueix després d’una rigorosa feina de depuració lingüística, Sergi Pàmies ens ofereix, una vegada més, uns contes on cada paraula hi és col·locada amb actitud d’orfebre, després d’estudiar si encaixa en el conjunt i, per tant, si en el títol d’un relat hi descobrim un pleonasme (Les cançons que li agradaven a Lenin) no és pas cap badada de ningú, sinó que l’autor ho deu voler així.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a El pou de la gallina)